Recentment, sembla que a Vallcarca han reaparegut els “policies de barri”. A què respon aquest augment de presència policial?
Segons les mateixes dades de l’Ajuntament, els índexs de criminalitat estan a la baixa des de 2020.
Un fet també sorprenent, considerant que cada dia cobrem menys i tot és més car. Però, si no hi ha més criminalitat, per què no para d’incrementar la policia?
La resposta, a nosaltres, ens sembla ben clara: estem en campanya electoral i sembla que el “govern del canvi” aposta per reforçar el control policial i aplacar, així, les veus cridaneres de “la inseguretat”. Però si, objectivament, no hi ha més delinqüència, per què hi ha un sentiment d’inseguretat en una part de la població?
Els mitjans de comunicació generalistes i les xarxes socials poden condicionar la realitat i fer-nos sentir “insegures”, sobrerepresentant la petita criminalitat i fent discursos que generen terror. [Bé, no tots els mitjans: alguns ens fan sentir segures, com La Directa]. A això se suma les campanyes publicitàries d’empreses de seguretat privada que, amb els seus anuncis en els mateixos mitjans de comunicació, aviven la campanya de la por i creen una realitat, amb la qual s’enriqueixen venent alarmes i sistemes de seguretat.
En tota aquesta deriva veiem una intencionalitat clara, sobretot de part dels partits de dretes, que són els que ocupen gairebé tot l’espectre polític actual. A través de l’alarma social, es forcen canvis legislatius i s’augmenta la pressió sobre les pobres. En realitat, el seu objectiu és blindar la riquesa d’unes poques, en un context de creixent desigualtat social i agudització d’una crisi econòmica permanent. Les lleis sobre l’habitatge i d’altres drets socials sempre són les més difícils d’aprovar. I, quan s’aproven, són extremadament moderades, de tal manera que no arriben a canviar de forma significativa la situació d’inseguretat social, econòmica i existencial que vivim.
Davant el sentiment d’incertesa i de por que genera la realitat socioeconòmica actual, quines són les demandes que més s’escolten? Més policia, més condemnes i més dures, més vigilància… En definitiva, més control i més punitivisme. Però, això, realment, ens fa sentir més segures?
Són els barris amb més presència policial on se senten més segures les veïnes? Són els països amb més presons i més policies els més segurs? No i no.
Mirem qui omple les presons. Mirem quin impacte té la mateixa multa per a una persona amb pasta, que per una que sigui precària. Mirem què signifiquen les identificacions per perfil racial, que també fan aquests “policies de barri”. [Per què encara és obert el CIE?]. Totes sabem que la gent que roba molts diners no va a presó: allà hi van les que roben poc i, sovint, per a sobreviure. I això no és un eslògan, són xifres i estadístiques clares. Igual que ningú es creu que la presó tingui una funció rehabilitadora.
Amb tot això, qui pot sentir-se amb més seguretat amb l’augment de la presència policial? Exactament, només les persones més riques i privilegiades (i les que compren els seus discursos, clar).
Quan parlem d’abolició de la policia és perquè aquesta no ens fa sentir segures. Al contrari. Les presons i les lleis mai ens han defensat. D’igual manera que, quan patim una injustícia, la reparació no la trobem dins el seu joc de lleis, jutges, policies, advocats i diners. El camí és abolir la policia i aplacar la inseguretat combatent les seves causes.
La nostra aposta com a anarquistes per sentir-nos protegides són els grups de suport mutu, com els sindicats, laborals o d’habitatge, que sí que ens defensen de les injustícies. O els grups de suport feministes i antiracistes que lluiten contra les injustícies d’una forma molt més profunda, transformadora i satisfactòria que la llei.
I davant de tot això, quina és la proposta de l’ajuntament del canvi?
Més policia. Populisme i repressió. Bravo…