El 30 de novembre va tenir lloc un debat a la Fusteria de Vallcarca, entre quatre organitzacions llibertàries o amb principis molt afins amb l’anarquisme, que tenia per objectiu ajuntar-nos i compartir perspectives, punts de vista i maneres de funcionar, per poder créixer a través de la diversitat organitzativa.
Les organitzacions participants eren Embat, la Màquia, la Saó i la CGT. En primer lloc, cada organització es va presentar, i així ens vam poder fer una idea de quines eren les particularitats de cadascuna.
1. Quins són els seus pilars anarquistes?
Les quatre organitzacions comparteixen els principis bàsics de l’anarquisme però amb algunes diferències. Començant pel més bàsic, que és que tenim tres organitzacions (Embat, CGT i la Màquia) que es defineixen explícitament com a anarquistes i una (la Saó) que no s’hi defineix però comparteix molts dels principis anarquistes.
En el cas de la Màquia, es tracta d’un grup transfeminista organitzat, es basa en el suport mutu i rebutja les estructures verticals. Fan especial èmfasi en l’ètica anarquista, l’autodefensa i en agitar la consciència política. Sumat a tot això, com a organització transfeminista que és, també destaquen els seus vincles amb l’anarcofeminisme, entenent el patriarcat com una estructura que volen abolir, i en aquesta línia recullen l’experiència històrica anarquista de l’organització Mujeres Libres. Treballen molt la memòria històrica, i s’entenen com una eina molt situada en un context històric i geogràfic però no com un fi en si mateixes. Creuen que la història revolucionària és un “fil de seda negra” que ens connecta en el temps-espai i es senten partícips d’ella.
Per la seva banda, Embat explicarà que comparteix moltes coses amb la Màquia, però des d’un anarquisme especifista. L’especifisme és un corrent dins l’anarquisme i per Embat és estratègic per a l’organització. És a dir, que són una organització estratègica. Això vol dir que creuen que com a anarquistes ens hem d’ajuntar en organitzacions específicament anarquistes, dotant-nos de tres pilars: un corpus teòric, una ètica militant i el dualisme organitzatiu.
La tercera de les organitzacions que es presenta és la Saó, i també apuntarà que comparteix força la manera de fer de les altres dues. En relació amb Embat, també es veuen com a organització estratègica, però no especifista perquè no beuen exclusivament de l’anarquisme. També beuen del marxisme, del moviment autònom i del confederalisme democràtic. Creuen en l’organització d’una estructura paral·lela al sistema de dominació, i intenten fer una síntesi dels diferents plantejaments ideològics que els inspiren. En aquest sentit, algunes coses que els diferenciarien podrien ser: la concepció del poder, ja que no l’entenen com una cosa negativa sinó com una cosa que existeix i no el rebutgen; el que sí que rebutgen és l’acumulació de poder. Tampoc no entenen el lideratge com una cosa negativa: entenen que el lideratge existeix en les comunitats, però s’han de treballar, han de ser antipatriarcals… És a dir, creuen en el treball de la personalitat per vèncer també el sistema de dominació tal com el portem a dins. Creuen, doncs, en lideratges positius.
Finalment, es presenta l’organització que, de les quatre, potser és la que necessita menys presentacions. El principi bàsic de la CGT és l’anarcosindicalisme, que neix d’un debat sobre la naturalesa dels sindicats, i sobre si el sindicalisme s’ha de definir ideològicament més o menys. La CGT vol ser una organització revolucionària, i el que plantegen és l’autogestió dels mitjans de producció, com a objectiu de lluita a mitjà termini. Com a objectiu final, el que plantegen és el comunisme llibertari. Un altre principi que els defineix és la convicció que l’alliberament de la classe treballadora només pot ser obra de la pròpia classe treballadora. D’altra banda, com a principis més teòrics esmenten: la lliure associació, l’acció directa (com a principi filosòfic d’actuar directament sobre els problemes i no només en el sentit més habitual del terme) i el suport mutu.
Una vegada presentades les organitzacions, arriba el moment de la segona pregunta:
2. Democràcia interna, mecanismes de presa de decisions, i quines diferents tipologies de militants en formen part. I sobretot, el perquè d’aquestes eleccions.
Per començar, Embat planteja que per garantir la democràcia interna és fonamental l’actitud de les militants, i que les bones pràctiques dins l’organització depenen molt d’això. En aquest sentit, les característiques d’una militant d’Embat són: mirada transversal feminista, disciplina política, autodisciplina, capacitat comunicativa, humilitat, discreció, equilibri entre coherència i vida, responsabilitat individual i respecte a les compis des de l’ajuda mútua.
A Embat no creuen en els lideratges individuals. Tenen protocols que utilitzen com a eines per sortir dels conflictes. De fet, els protocols surten a partir de conflictes que han tingut. En tenen per a moltes coses (agressions, comunicació, sortida…). Recomanen que totes les organitzacions tinguin protocols perquè això és el que permet que una organització sigui horitzontal.
El cas de la CGT és diferent: essent una organització tan gran, l’horitzontalitat i la democràcia interna és més complicada. El ponent de la CGT admet que 100.000 afiliades dificulten la posada en pràctica dels principis d’anarquisme i acció directa. Per facilitar-ho, quan una persona entra a l’organització és necessari assegurar-se que se li ensenyin tots els mecanismes de presa de decisions i que aquests es mantinguin a pesar de dinàmiques tòxiques que puguin portar amb elles les persones que van entrant. Perquè no tenen molts requisits d’entrada. En tot cas, la CGT no és un sindicat sinó que és una confederació de sindicats, i això sí que garanteix que el poder de decisió estigui sempre a la base. L’estructura sindical amb estructures de base fortes permet l’estabilitat d’una estructura gran i que no trontolli si alguna falla. En l’estructura interna tenen els comicis (congrés de la CGT), assemblees grans i una estructura de coordinació territorial. Les decisions es prenen per consens o per majoria si no es pot arribar al consens. En el cas de la presa de decisions per majoria es fa de forma equitativa. Pel que fa a la tipologia de militants, només tenen afiliades, que es poden presentar a diferents càrrecs i els graus d’implicació canvien segons la implicació que tingui cada persona afiliada. No tenen uns protocols concrets i com a organització de masses fan el que poden i intenten implicar el màxim de gent possible. A nivell d’estructura pràcticament no s’han modificat els estatuts des de fa molts anys.
La Saó és una organització de militants, i les decisions les prenen totes les militants. Sí que hi ha un secretariat, però, que pren decisions quotidianes o d’urgència. Aquest secretariat té representació de l’estructura autònoma (de dones i identitats dissidents). Tots els militants es sotmeten a la crítica i l’autocrítica, especialment el secretariat, que és rotatiu i l’escull la militància. El secretariat vetlla perquè es mantingui la línia ideològica.
Què vol dir que la Saó és una organització de militants: doncs vol dir que les persones que en formen part tenen un compromís alt i molt de temps, però també hi ha diferents figures perquè pugui ser sostenible viure i militar: una persona militant assumeix màxim compromís, però, en canvi, hi ha altres figures per a persones que es volen implicar a diferents nivells, sense tenir tanta disponibilitat o capacitat de compromís.
Pel que fa a la Màquia, el més interessant que han desenvolupat és l’aposta estratègica de parlar de militància no patriarcal. Venen del transfeminisme, de crítiques que han recollit de l’antiracisme… i des d’aquí han intentat desenvolupar una nova cultura militant: no patriarcal, sostenible i accessible. És una proposta política que permet integrar una diversitat de companyes i que es tinguin en compte coses com ara les càrregues familiars, la salut, la classe. Assumeixen una responsabilitat individual forta cap els valors i l’ètica anarquista per tal de prendre decisions en relació a aquests valors. Igual que la Saó, tenen com a eina la crítica i l’autocrítica. Afegeixen, d’altra banda, que la militància no és només un lloc de dureses, sinó també de celebració i de sentit de vida (“no escollim militar, és que no podem fer una altra cosa”). En aquest sentit, proposen no dissociar la militància de la vida, sinó integrar-la en ella. En el seu cas des de les no-mixticitats de gènere.
Finalment, des de la CGT es fa una aportació interessant: planteja que segurament no hi ha cap estructura a prova de dominació: és a dir, que una organització pot dissenyar una estructura aparentment robusta, però si no va acompanyada d’una consciència ètica, d’un compromís, d’una formació contínua… aquesta estructura pot acabar malament igualment.
Ara ve la pregunta amb més suc de totes, potser. I és la que fa referència als diferents camins per anar cap a un horitzó revolucionari, tal com s’ho planteja cada organització:
3. Des d’on pensen que s’han d’aixecar les revolucions, i quin paper tenen els moviments socials i les organitzacions de masses?
La Saó treballa amb tres eixos estratègics: la construcció d’una societat alternativa, la confrontació amb el sistema i la radicalització de la societat en base a una ètica i una proposta revolucionària. No pretenen ser l’única organització sinó que volen aportar a les organitzacions que ja existeixen. En la mateixa línia, no creuen que hagin de tenir el lideratge, sinó que els lideratges han de ser plurals, que qüestionin el sistema de dominació i que hi hagi la capacitat de reproduir els lideratges en diversos espais, amb la finalitat d’enfortir el moviment popular.
En altres paraules, la seva estratègia és donar resposta a problemes concrets i construir l’alternativa. Creuen que és important aprofitar els problemes concrets que es produeixin, entenent la seva arrel, i utilitzar-los com a palanca de canvi. A més a més, remarquen la importància d’una mirada estratègica a llarg termini i amb consciència ideològica, tenir esperança revolucionària.
Per acabar, la vida lliure és l’objectiu a aspirar per La Saó i per arribar-hi cal modificar-ho tot, fer un gran canvi de mentalitat. El sistema de dominació té diferents pilars que es retroalimenten: el colonialisme, el patriarcat, el capitalisme i el domini de la natura i per combatre’l cal atacar-los tots alhora, entenent les particularitats de cadascun. Perquè aquest sistema de dominació, el qual és una combinació de valors i estructures, està basat en dicotomies (home/dona, natura/cultura…) i reproduir-les perpetua l’acumulació de les riqueses.
A la Màquia comenten que és un tema al que han donat molta importància dins de l’organització. Tot i que tenen moltes coses en comú amb les altres organitzacions, volen fer èmfasi en dos aspectes que es perceben molt clarament en la seva proposta política: la política d’aliances i posar el cos en la lluita. En primer lloc, sobre la política d’aliances, creuen que com a Màquia no podran definir un horitzó per a la societat ellis solis perquè ho han de fer en relació amb tota la resta de persones de l’entorn. A més a més, sent un grup no mixt no poden plantejar una solució per a tota la societat. És per això que la política d’aliances és fonamental per a ellis, per anar construint una alternativa amb grups amb què comparteixin valors ètics i bases polítiques. En aquest sentit, no serà la Màquia qui dirà quin és l’horitzó revolucionari, ja que no es presenten com una proposta d’avantguarda, sinó que es construirà fent camí, també des d’una perspectiva internacionalista lligada amb el moviment de dones del Kurdistan. És a dir, es centren molt en la coherència entre fins i mitjans.
En segon lloc, en relació amb posar el cos en la lluita, ho entenen com una acció directa, prendre riscos, estar en els espais (barris, pobles o lluites específiques) entenent estar-hi i portar els seus propis valors. I també en crear comunitats d’autodefensa, resistència i atac. Cal afegir que per a moltes companyis el cos ja és un camp de lluita. També no pensen en veritats universals sinó com a grup situat en un context concret.
Pel que fa a Embat tenen un objectiu final molt clar: el comunisme llibertari. Per arribar-hi creuen que han de reforçar la construcció del poder popular, que és la capacitat del poble d’organitzar-se i viure sense estructures de dominació i la capacitat d’autodefensa, de confrontació a les estructures de dominació. Els agents que portaran a la revolució són les organitzacions de masses i moviments populars. La revolució no neix de l’espontaneïtat sinó que s’ha d’estar preparades i organitzades perquè passi.
Per acabar, la CGT, en tant que organització de masses des de l’anarcosindicalisme creuen que el sindicat és el germen per poder convertir l’estat en innecessari i així destruir les estructures de dominació. La lluita sindical no és només una lluita de destrucció d’aquestes estructures sinó que també ha de trencar amb la dependència cap a aquestes estructures. És a dir, fer-nos fortes i guanyar capacitat i desig per l’autogestió, sense acabar delegant-les a institucions estatals. El desig és el més difícil i és dins del sindicat i la lluita del dia a dia que es genera la capacitat i el desig.
També creuen important generar l’autodefensa, que no només siguin demandes reformistes com podria ser millores de salaris, sinó que volen acabar amb els sistemes de dominació i en aquest últim punt hi té un paper crucial l’autodefensa.
I de quina manera podem aterrar-ho?
La Màquia tenen un seguit d’estratègies en les que a través dels àmbits de lluita participen en lluites relacionades amb la solidaritat internacionalista, els transfeminismes, les xarxes de suport mutu i la defensa de la terra. Així, poden crear i compartir perspectives entre diferents companyis i fer anàlisi de conjuntura del moment des d’aquests valors i traçar estratègies de lluita compartides.
Per Embat és important recuperar l’anarquisme participant en moviments de base i poder anar a les assemblees on abans anaven solis, per sentir que tenen el suport d’una organització al darrere. En la línia de La Màquia, Embat també veu la solidaritat internacionalista com a eix clau dins de les lluites i afegeix que és un element clau per la sensació de companyerisme.
Però participar de diferents moviments socials pot ser complex per la confrontació d’ideologies i maneres de fer, que pot ser hostil o desgastant depenent de les situacions a les que et confrontis. Per aquest motiu, la Màquia té una estratègia basada en portar idees i debats als diferents moviments socials, però mai des de l’intervencionisme. Embat comparteix aquesta visió de cures, també es preocupen en que tota la militància estigui bé, però no des d’una visió individual sinó col·lectiva. La Saó fa èmfasi en l’experiència, tenen l’estratègia de portar propostes però que aquestes també es creen a partir dels aprenentatges de les militants. Per acabar, la CGT accepta la dificultat d’una organització de masses en relació a les cures, ja que pot ser un espai hostil en tant que hi ha molts perfils de militants.
4. Algunes organitzacions sou no mixtes, d’altres teniu espais dintre l’organització no mixtes, i d’altres tots els espais són mixtes. Quins motius us han portat a aquestes eleccions? Quins potencials i dificultats heu trobat en el camí?
Embat, que és una organització mixta de gènere, dones i identitats dissidents, sempre ha arribat a la conclusió de treballar el feminisme de manera transversal. No només és feina de les dones i identitats dissidents, sinó de tota l’organització. Tampoc volen fer-ho ja que implicaria fer molts grups i més temps de dedicació per ellis. En canvi, La Saó, que també opta per la proposta social mixta, sí que aposta perquè existeixi un espai no mixt. Aquest s’entén com una eina, no com un fi. Tenen una estructura autònoma que pot prendre decisions que afecten tota l’organització que utilitzen com a eina per aportar una mirada antipatriarcal. Aquesta estructura autònoma, que neix de la inspiració de les dones del Kurdistan, té capacitat de lideratge, permet que es posi al centre la mirada de dones i identitats dissidents i potencia el paper de la dona dins i fora l’organització. A més a més, posa sobre la taula el treball de les masculinitats i revisa les actituds patriarcals de les dones permetent que els lideratges siguin menys patriarcals. Els homes cis de La Saó tenen un espai on fan altra feina, com formacions sobre masculinitat. Remarquen que ara només tenen una estructura autònoma de dones i identitats dissidents perquè és la realitat de l’organització, però estarien obertes a crear una estructura autònoma de migrades i racialitzades, o d’altres opressions.
Pel que fa a la CGT, sí que té una secretaria de dona/feminista/LGTBIQ (la terminologia va canviant segons el context) que sovint s’acompanya d’un grup no mixt.
A diferència de les organitzacions anteriors, La Màquia sí que és un grup organitzat no mixt. Ellis remarquen que allò no mixt no és només en el sexe-gènere, sinó que hi ha moltes altres mixticitats però la seva realitat és que és un grup organitzat no mixt de dones, bolleres, trans i identitats no binàries i entenen la no mixticitat no com un fi sinó com un mitjà. Tot i que sovint se les ha titllat de separatistes, creuen que aquest model ha servit d’inspiració en moltes altres organitzacions. Però ellis no ho han creat des de zero, a nivell històric sempre han existit de manera natural i orgànica els espais no mixtos, i a nivell polític hi ha moltes organitzacions no mixtes sorgides de la pròpia realitat, com podrien ser Las Kellys.
Ellis creuen en aquesta manera organitzativa perquè funciona. Les experiències de les que ens nutrim mostren que les organitzacions no mixtes serveixen per radicalitzar i potenciar les estratègies. Tot i que no tenen una proposta per la societat, sí que tenen uns valors i una estratègia. La seva proposta és anar-ho discutint amb la societat, i en les comunitats de resistència. El fi s’ha d’anar discutint i veient segons el moment i l’espai. Per a La Màquia és una decisió no tenir una proposta tancada.
5. Finalment, sabem que una revolució no la podem fer aïllades de la resta del món, i que l’internacionalisme juga un paper clau en això, quines són les vostres aliances internacionals i com les enteneu?
En primer lloc, per Embat la lluita internacionalista és un dels eixos principals i més importants. Per això, pertany a la Coordinadora Internacional de l’Anarquisme Organitzat, coordinadora formada per diferents tipus d’organitzacions amb diferents mirades anarquistes. Creuen que és important perquè és l’única manera d’equilibrar les forces en la lluita, les quals s’estan perdent en els darrers anys.
Per la CGT és important perquè permet la supervivència dels processos revolucionaris, per contrarestar amb l’amenaça dels “actors exògens” que posen en perill les revolucions i les acaben eliminant. D’altra banda, dins de la qüestió treballadora a occident tenim el problema de l’externalització de la indústria a països més pobres, i en aquest sentit l’internacionalisme és útil per treballar conjuntament per millors condicions de treball.
Pel que fa a la Saó, s’inspiren molt en el moviment kurd i és per això que és de l’internacionalisme d’on treuen la força, i s’hi deuen.
Igualment, per a la Màquia l’internacionalisme també és un dels seus pilars fonamentals, i una mica en la línia de la Saó, ja que la Màquia va néixer com un grup de solidaritat amb el moviment de dones lliures del Kurdistan. Aquesta solidaritat continua sent un eix important per a l’organització, però troben important distingir entre l’internacionalisme i la solidaritat. Perquè moltes vegades es parla de solidaritat a un nivell molt concret (per exemple ara amb Palestina), i això és molt important i necessari però volen especificar que veuen l’internacionalisme com una cosa integral que tenen en compte a l’hora de plantejar la seva manera de funcionar (per exemple en la política d’aliances).
A les jornades de Dones més enllà de les armes, concretament, ja estan intentant encomanar l’internacionalisme i no ho veuen com una tasca ràpida i urgent sinó com quelcom que ha d’estar a la seva agenda tota l’estona. Creuen que això moltes vegades pot portar-les a contradiccions, perquè a nivell internacional hi ha grups amb realitats molt diferents, però assumeixen aquestes contradiccions i intenten traçar un camí i un vincle amb altres grups en base als seus valors.
En definitiva, a la Màquia no veuen l’internacionalisme únicament com una proposta política sinó com una necessitat. Tal com també ha dit la CGT, els nostres adversaris estan aliats entre ells i molt ben organitzats, així és que l’única manera de combatre’ls és fent aliances nosaltres també.
Finalment, la Màquia apunta que, dins el que seria internacionalisme, també intenten integrar-hi/tenir-hi en compte les polítiques de fronteres, els centres d’internament, les presons… creuen que és molt important que aquesta mirada s’integri en les lluites internacionalistes. Sabent el lloc del món on ens trobem, i quina és la nostra situació, no podem parlar d’internacionalisme si no parlem i tenim en compte les polítiques de fronteres i totes les morts i crims que es cometen a causa d’ella.
Per acabar, a Embat diuen que quan parlen de solidaritat no ho fan només per omplir-se la boca. L’internacionalisme ens protegeix, fa que no desapareguem. I la solidaritat (en el cas d’Embat no distingeixen entre internacionalisme i solidaritat) és tangible, i poden parlar de fets concrets i no només d’una cosa abstracta que no se sap en què consisteix exactament.
Com a conclusió de la taula rodona, podem extreure que les diferències entre les organitzacions poden ser enriquidores i necessàries, en tant que cadascuna té una aposta política concreta però alhora molts fronts en comú. Tot i les diferències, les quatre organitzacions consideren que és necessari crear estructures paral·leles als sistemes de dominació i construir alternatives que donin resposta a problemàtiques concretes. Per fer-ho no només cal una implicació col·lectiva, sinó també individual, i així evitar una dissociació entre la militància i la vida personal. A més, és vital participar dels moviments socials ja existents, per així crear aliances i un teixit col·lectiu revolucionari, construint, de tal manera, l’alternativa des del poder popular. En la mateixa línia, la lluita internacionalista és un àmbit molt important per les quatre organitzacions, en tant que és una manera de generar el suport mutu i fer aliances per combatre als enemics comuns.
Finalment, volem agrair a les ponents, que van tenir la generositat d’aportar i compartir les experiències de les seves organitzacions. Així com a totes persones que van assistir o mostrar interès.