S’està organitzant a casa nostre una vaga de lloguers. El 23 de novembre sortirem als carrers per reclamar que si ells no ens abaixen els lloguers, els deixarem de pagar.
Però abans, fem memòria històrica i coneixem l’experiència de les que abans que nosaltres també van impulsar una vaga. Recordem que a Catalunya ja vam viure l’any 1931 una primera vaga de lloguers, quins van ser els resultats?
El període àlgid de la vaga va ser entre el maig i el setembre de 1931. Segons dades de la mateixa Comissió, el mes de juliol hi havia 45.000 vaguistes, una xifra que en el seu moment àlgid, l’agost d’aquell any, arribaria a 100.000 famílies. Els historiadors afirmen que es pot tractar d’una xifra inflada, però que sens dubte la repercussió va ser important.
Destinar gran part dels sous al lloguer
El lloguer mitjà barceloní durant 1914-1915 obtingut a través dels expedients de desnonaments se situava en les 22,1 pessetes al mes. El 1931, la comissió organitzadora de la vaga de lloguers calculava que el lloguer mitjà en els barris obrers de Barcelona era d’unes 50 pessetes al mes. Això significa que els obrers havien de destinar almenys una cinquena part dels seus salaris al lloguer, els obrers no qualificats ho tenien pitjor: entre un quart i un terç. I les dones obreres, encara més: més d’un terç.
En l’actualitat, els catalans que viuen de lloguer destinen un 58% del seu sou brut a pagar l’habitatge. A més, en l’actualitat, un jove de 16 a 29 anys que es vulgui emancipar en solitari hauria de dedicar-hi avui dia el 92,1% del seu salari, segons el Balanç General de l’Observatori d’Emancipació Juvenil del segon semestre de 2023.
Govern “d’esquerres”
La vaga va tenir lloc en un context en què els governs català i espanyol, sorgits del triomf republicà de l’abril de 1931, estaven liderats suposadament per les esquerres, però que a l’hora de la veritat no van moure fitxa per regular el dret a l’habitatge. Això va incrementar el descontentament obrer, a Catalunya molt vinculat a l’anarcosindicalisme. En aquells temps, liderant la protesta també hi havia un sindicat: el Comitè de Defensa Econòmica, impulsat pel sindicat de la construcció de la CNT, ja que eren els obrers d’aquest ram els més afectats per l’atur.
Assemblees multitudinàries
El 5 de juliol de 1931 es va realitzar una assemblea amb molta participació on es van decidir les bases de la vaga.
Com l’assemblea oberta del passat 23 d’octubre, on hi va haver molta participació, i va ser l’espai per començar a organitzar la vaga i donar el tret de sortida als comitès dels barris per poder fer efectiva la vaga arreu del territori.
Algunes diferències
Hi havia un alt índex d’atur en aquella època. El gener del 1930, el final de l’Exposició Universal va generar un fort atur i una epidèmia de misèria. A Catalunya van arribar també les rèpliques del crac del 29, en un moment en què pràcticament no existia cap mena de servei social. Avui el context és molt diferent: l’atur va a la baixa, tot i que els sous no s’incrementen al ritme de la inflació. Al mes de juny passat, Catalunya va registrar una millor xifra d’atur en termes absoluts des del juliol del 2008: un 9,4%; en total, 324.000 aturats.
Quines demandes hi havia?
Els vaguistes dels anys trenta pretenien arribar a una entesa amb la Cambra de la Propietat i l’Ajuntament per reduir el preu dels lloguers. La reivindicació principal de la vaga era la reducció d’un 40% del preu del lloguer. No va obtenir cap resposta, malgrat les manifestacions que es van fer en tots els barris de la ciutat.
Quines conseqüències hi van haver?
Els desnonaments van esdevenir la tònica habitual. Quan el jutjat feia efectiva una expulsió i baixava els mobles al carrer, els veïns els tornaven a pujar. Aquest estira-i-arronsa es va mantenir fins a l’agost del 1931, amb l’arribada de la Guàrdia d’Assalt a Barcelona. En els desnonaments següents, els mobles ja els tiraven directament pel balcó, amb l’objectiu de destruir-los i que no poguessin ser reaprofitats.
El Comitè de Defensa Econòmica va ser empresonat al complet l’any 1931, i la Cambra es va considerar guanyadora del conflicte. A més, en els enfrontaments entre la Guàrdia d’Assalt i el sindicat de la construcció pels empresonaments van morir sis persones. Però el Comitè de Defensa també es va considerar guanyador de la vaga, ja que, segons els seus càlculs, amb la protesta els vaguistes es van estalviar de pagar 50 milions de pessetes en lloguers.
Però no només això: sabem que, arran de les protestes, també hi va haver casos en què, per pacte o conveniència entre el llogater i el propietari, es van aconseguir rebaixes efectives del lloguer. Tal com recull Aisa, el gener de 1933, el butlletí El Llogater, editat per una entitat que va succeir al Comitè de Defensa Econòmica, la Unió de Llogaters, deixava constància de 36 acords de rebaixa de lloguers, principalment al barri de l’Eixample. Les vagues de lloguers van continuar, en alguns casos en promocions o barris concrets, fins a l’any 1942.