Traducció d’un text de l’escriptor i periodista Tariq Ali
El desembre de 1987, una nova Intifada esclatà a Palestina, sacsejant Israel així com les elits del món àrab. Unes setmanes després, el gran poeta sirià Nizar Qabbani va escriure “La Trilogia dels Nens de les Pedres”, on denunciava la generació més antiga de líders palestins —avui dia, representats per la corrupta i col·laboracionista (No) Autoritat Palestina. Es va cantar i recitar a molts cafès palestins:
Els nens de les pedres
Han escampat els nostres papers
Han tacat de tinta la nostra roba
S’han burlat de la banalitat dels textos antics…
Oh nens de Gaza
No feu cas a les nostres emissions
No ens escolteu
Som la gent del càlcul fred
De la suma, de la resta
Feu les vostres guerres i deixeu-nos en pau
Estem morts i sense tomba
Orfes sense ulls.
Nens de Gaza
No feu referència als nostres escrits
No sigueu com nosaltres.
Som els vostres ídols
No ens adoreu.
Oh bojos de Gaza,
Mil salutacions als bojos
L’era de la raó política fa temps que ha marxat
Així que ensenyeu-nos la bogeria…
Des d’aleshores, el poble palestí ha provat tots els mètodes per a aconseguir alguna forma d’autodeterminació significativa. “Renuncieu a la violència”, els hi deien. Ho van fer, a banda de les rares represàlies després d’alguna atrocitat israeliana. Entre els palestins de casa i els de la diàspora, hi va haver un suport massiu al Boicot, Desinversió i Sancions: un moviment pacífic per excel·lència, que va començar a guanyar força arreu del món entre artistes, acadèmics, sindicats i, ocasionalment, governs. Els EUA i la seva família de l’OTAN van respondre intentant criminalitzar el BDS a Europa i Amèrica del Nord, afirmant, amb l’ajuda dels grups de pressió sionistes, que boicotejar Israel era “antisemita”. Això s’ha demostrat en gran manera eficaç. A Gran Bretanya, el Partit Laborista de Keir Starmer ha prohibit qualsevol menció de l'”apartheid israelià” en la seva pròxima conferència nacional. L’esquerra laborista, per por de ser expulsada, ha callat sobre aquest tema -un lamentable estat de la qüestió. Mentrestant, la majoria dels estats àrabs s’han unit a Turquia i Egipte per capitular davant Washington. L’Aràbia Saudita està actualment en negociacions, amb la mediació de la Casa Blanca, per reconèixer oficialment Israel. L’aïllament internacional del poble palestí sembla que augmentarà. La resistència pacífica no ha anat enlloc.
Durant tot aquest temps, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han atacat i assassinat palestins a plaer, mentre que els successius governs israelians han treballat per sabotejar qualsevol esperança d’Estat propi. Recentment, un grapat d’exgenerals de les FDI i agents del Mossad han admès que el que s’està fent a Palestina equival a “crims de guerra”. Però només han tingut el coratge d’admetre això un cop retirats. Mentre servien, van donar ple suport als colons feixistes als territoris ocupats, mentre cremaven cases, destruïen plantacions d’oliveres, abocaven ciment als pous, atacaven els palestins i els expulsaven les seves cases mentre cridaven “Mort als àrabs!”. També ho van fer els líders occidentals, que van deixar que tot això es desenvolupés sense obrir la boca. L’era de la raó política havia desaparegut des de feia temps, com diria Qabbani.
Aleshores, un dia, la direcció electa de Gaza comença a lluitar. Surten de la seva presó a l’aire lliure i travessen la frontera sud d’Israel, colpejant objectius militars i poblacions de colons. De sobte, els palestins són al capdavant dels titulars internacionals. Els periodistes occidentals estan sorpresos i horroritzats perquè, realment, estan resistint. Però per què no ho haurien de fer? Saben millor que ningú que el govern d’extrema dreta d’Israel prendrà represàlies brutals, amb el suport dels Estats Units i de la hipòcrita UE. Però així i tot, no estan disposats a quedar-se de mans plegades mentre Netanyahu i els criminals del seu gabinet expulsen o maten gradualment a la majoria de la seva gent. Saben que els elements feixistes de l’estat israelià no tindrien cap reticència a sancionar l’assassinat massiu d’àrabs. I saben que això s’ha de resistir per qualsevol mitjà necessari. A principis d’any, els palestins van veure les manifestacions a Tel-Aviv i van entendre que els que protestaven per “defensar els drets civils” no es preocupen pels drets dels seus veïns ocupats. Així que han decidit prendre el tema a les seves mans.
Els palestins tenen dret a resistir l’agressió ininterrompuda a la qual són sotmesos? Absolutament. No hi ha equivalència moral, política o militar pel que fa a les dues parts del conflicte. Israel és un estat nuclear, armat fins a les dents pels EUA. La seva existència no està amenaçada. Són els palestins, les seves terres, les seves vides. La civilització occidental sembla disposada a mirar-s’ho de lluny mentre són exterminats. Ells, en canvi, s’aixequen contra els seus colonitzadors.