L’okupació com a eina de lluita

Il·lustració “Squat pattern” del grup Da Costastraat Anarchici.

Les següents reflexions sorgeixen arran de debats interns i d’una jornada de debat, oberta a diversos col·lectius, entorn de la legalització d’alguns espais okupats de la ciutat de Barcelona i rodalia.

Des dels nostres inicis com a col·lectiu llibertari de barri l’any 2012, amb el CSO Old School com a punt de trobada i d’activitat, hem tingut una estreta relació amb la defensa de l’okupació i les seves pràctiques. Algunes de nosaltres okupem i participem d’espais okupats de fa més d’una dècada, formem part de projectes de vida comunitària o militem a l’incipient moviment en defensa de l’habitatge, que té en l’okupació una de les seves eines més efectives. Vam defensar Can Vies i el Banc Expropiat quan va ser necessari (i ho tornaríem a fer). I fa 2 anys vam impulsar, juntament amb altres veïnes de Vallcarca, l’okupació i reobertura al barri de l’Espai Comunitari La Fusteria.

Una mica de context

Un dels antics tallers d’oficis del barri, La Fusteria és l’últim edifici que queda en peu al tram inicial del carrer Argentera, al bell mig del nucli antic de Vallcarca. Després d’un intent d’enderroc per part de l’Ajuntament (que les veïnes vam aconseguir aturar) i d’un intent d’okupació per part de l’Assemblea Jove de Vallcarca (desallotjat pocs dies després), una part del veïnat va decidir que era necessari reapropiar-se d’aquest espai: tant pel seu valor històric i urbanístic com pel potencial transformador que esperàvem que pogués generar, des de la seva ubicació estratègica a la zona zero del projecte especulatiu-urbanístic que afecta el nostre barri.

Des del primer moment, el grup motor que va reobrir La Fusteria va optar pel diàleg amb el titular de l’edifici, l’Ajuntament de Barcelona, explicitant les intencions de rehabilitar l’edifici (molt deteriorat per l’intent d’enderroc)  i  convertir-lo en un punt de trobada veïnal, autogestionat i assembleari. El projecte, anomenat “espai comunitari” i no “CSO”, s’emmirallava més en les ocupacions veïnals dels anys 80 o en iniciatives com la de Can Batlló que no pas en els espais propis del moviment okupa clàssic. Un any i moltes jornades de rehabilitació més tard, els col·lectius i individualitats que componíem l’assemblea de gestió vam decidir obrir les portes a altres iniciatives i grups del barri i començar a organitzar activitats públiques. A banda de diverses xerrades i debats, La Fusteria ha sigut un espai clau en dates destacades de mobilització popular a Vallcarca, com l’1 i el 3 d’octubre, el 8 de març o el passat 1r de maig.

Arran d’unes jornades participatives organitzades a l’octubre del 2017 per l’Ajuntament, el veïnat decideix que l’edifici s’ha de salvar i conservar com a espai social. La Fusteria, originalment destinada a ser enderrocada, s’integra ara, gràcies a la pressió veïnal, dins la planificació urbanística del barri com a “futur equipament”, tot i perdre 8 metres de la nau posterior. Aquests fets comporten una sèrie de debats al si del projecte, sobre quina direcció s’ha de prendre per tal de garantir la continuïtat de l’espai. Les posicions es polaritzen entre els col·lectius partidaris d’ignorar les institucions i resistir fins l’arribada del desallotjament i els que defensen mobilitzar-se per aconseguir una cessió d’ús en règim d’autogestió.

El nostre posicionament

Com a anarquistes, ens considerem part d’un moviment popular contestatari ampli i divers, fet que implica que ens relacionem i teixim xarxa, més enllà d’etiquetes, amb col·lectius, espais i individualitats amb els quals compartim una afinitat pràctica i uns objectius comuns. Partint d’aquesta base, contemplem l’okupació com una eina pràctica més, sotmesa als objectius específics de cada context i cada cas concret. Defensem que la usurpació d’edificis (i solars!) en desús és una tàctica legítima, que pot servir per qüestionar la propietat privada i permetre, mitjançant l’acció directa, satisfer necessitats bàsiques que el sistema capitalista ens nega. Però no l’entenem com un dogma ni una finalitat en si mateixa, ni tampoc sentim que tinguem cap exclusivitat sobre aquesta eina ni que n’haguem de conservar les seves essències. De fet, valorem positivament que moviments populars amplis, com el que representen les PAH, se n’hagin apropiat i l’adaptin a les seves necessitats. Al cap i a la fi, no ens importa tant que un edifici estigui llogat, cedit, okupat o comprat: allò que valorem és la tasca social transformadora que s’hi desenvolupi dins i això està lligat al fet que hi hagi un suport social i un teixit comunitari i veïnal organitzat al seu darrera.

Així, des de les diverses sensibilitats i experiències presents al nostre col·lectiu, després de diversos debats i d’afrontar moltes contradiccions, la nostra decisió respecte a La Fusteria ha sigut apostar per donar suport a l’opció de la cessió d’ús. En aquesta decisió hem valorat tant els consensos majoritaris del veïnat, com la trajectòria i objectius del projecte des dels seus inicis, a més de l’actual estat de l’edifici, que amb prou feines hem aconseguit mantenir en peu amb molt d’esforç i patiment. Som conscients dels riscos i dificultats que encarna aquesta decisió i tenim molt clares quines són les línies vermelles que no volem traspassar. Però tenim la ferma voluntat de lluitar per conquerir un espai d’autogestió popular i autonomia que perduri a Vallcarca, cedit legalment però arrencat de les mans de les institucions i lliure de les seves ingerències i subvencions. Als anys que vénen veurem si la lluita per un barri popular triomfa o sucumbeix davant les forces de la gentrificació. Davant d’aquesta realitat, ens ha pesat més la possibilitat d’intentar mantenir una trinxera des de la qual seguir presentant batalla que no el valor de conservar uns suposats principis irreprotxables.

La història dels últims 40 anys ens ha mostrat com molts espais conquerits pel moviment veïnal han acabat generant inèrcies burocràtiques, sempre que la participació popular ha decaigut. Però des del moviment okupa també coneixem nombrosos casos en que, per falta de suport, hem acabat perdent espais, sent incapaços de defensar-los davant dels atacs de propietaris, jutjats, policia… En definitiva, només un barri popular organitzat pot ser garantia per mantenir, donar vida i fer créixer espais com La Fuste, però també com Can Vies o qualsevol CSO que tingui voluntat d’escampar pràctiques socials antagonistes: lliures de qualsevol lligam partidista i autònoms, però amb vocació explícitament social i inclusiva.

El temps dirà.

Vallcarca, juny del 2018
Heura Negra

La Barcelona resistent segueix als carrers!

CmwN1zOWcAAVQo6.jpg large

cartell14

La Barcelona resistent i autogestionada, la Barcelona dels carrers i de les places, la del suport mutu i la solidaritat segueix viva i en peu de guerra.

Aturem el desallotjament de l’Espacio del Inmigrante Raval!

Jornadas de Resistencia Migrante el 8 i 9 de juliol.

Els Mossos d’Esquadra volen desallotjar l’espai el proper dimecres 13 de juliol – No ho podem permetre!

Concentració de suport a la Naty

La nostra companya Naty afronta el judici on es decidirà si se li concedeix definitivament la Incapacitat Absoluta.

Des de la PAICAM es convoca una concentració solidària per mostrar-li tot el nostre suport – Sempre estarem al costat de les que lluiten!

19a Marxa contra les presons i en solidaritat amb les persones preses

3112-web

19a Marxa contra les presons i en solidaritat amb les persones preses

Dijous 31 de desembre

Que els nostres crits facin tremolar els murs!

MARXA A LA PRESÓ DE DONES (WAD RAS)
a les 11.00 h: Esmorzar vegà
a les 11.30 h: Marxa
C/ Doctor Trueta 76-98, Bogatell L4

DINAR & XERRADA (CSOA LA TEIXIDORA)
a les 14.00 h: Dinar vegà popular
a les 16.30 h: Taula rodona “Migrants i criminalització”
amb la participació de membres de Te Kedas Donde Kieras, Sindicat Popular de Manters, Tanquem els CIES, Documental sobre el Cas Dixan i més.
Hi haurà distri i espai d’escriptura a presos.
C/ Marià Aguiló, 35 Poblenou L4

MARXA NOCTURNA (PRESÓ MODEL)
a les 23.00 h: Marxa de torxes
Saludem el nou any manifestant-nos per la llibertat!
C/ Entença 155, Entença L5

«Una societat que necessita engarjolar i humiliar és, en si mateixa, una presó»
Anònim

Som a 31 de desembre i aquesta nit acomiadem l’any amb la lluita infinita contra les presons i el món que les necessita. I us preguntareu, per què cada any ens obstinem a manifestar-nos davant d’aquests edificis lletjos, de murs i barrots, que pretenen ser infranquejables?

Primer de tot, perquè no creiem en la suposada funció rehabilitadora que representen. Les presons parteixen vides i no aporten cap solució a una societat cada cop més desigualitària, individualista i fragmentada.

Entenem que la principal finalitat dels cossos de seguretat de l’Estat i de les presons és protegir la propietat privada, les fronteres i els cànons de conducte autoritaris i patriarcals, així com castigar a la dissidència política que els hi planta cara.

Si donem un cop d’ull a la població reclosa, podem observar com aquesta és un mirall de la pobresa i de les excloses socials, d’aquelles que no encaixem i que provem de buscar-nos la vida com podem.

Per què serveix la presó?

Al contrari del que volen fer-nos creure, la presó no ha estat creada per protegir a les persones. La realitat demostra que les reixes només castiguen i persegueixen la violència que molesta l’Estat i aquells comportaments que posen en perill les estructures del sistema que ens domina. D’aquesta manera, les pitjors violències (com els desnonaments, la destrucció a gran escala del planeta, el racisme i la insolidaritat, el control cap a les dones i la seva sexualitat, l’explotació infrahumana de treballadores i les guerres per l’espoli dels recursos d’un territori…) són legals i els seus responsables no són considerats criminals.

Les lleis i el sistema penitenciari són la culminació paternalista de l’Estat criminal per establir quines conductes són acceptades i quines intolerables.

Qui va a la presó?

Ens diuen que la llei és igual per totes. No obstant això, les presons estan plenes de persones sortides de la pobresa, de migrants i de filles de la classe treballadora, empresonades per «delictes contra la propietat» o per «delictes de tràfic de drogues», és a dir, per accions estrictament vinculades a la seva necessitat d’obtenir diners.

En el cas de les dones privades de llibertat, trobem que una gran majoria estan recloses per «delictes contra la salut pública», vinculades al tràfic de drogues, i solen complir condemnes molt llargues (entre 7 i 9 anys). Aquestes condemnes es tornen més angoixants si, a més, estàs tancada en una presó lluny del teu país d’origen i dels teus éssers estimats, patint un doble aïllament. La situació és encara més vulnerable si no parles el mateix idioma i, a més, no t’informen de les opcions legals que disposes per a la teva defensa, ni de les opcions que tens per complir condemna. A més a més, no hem d’oblidar totes les agressions sexuals que es produeixen molt sovint dins dels murs, les quals gairebé sempre són invisibilitzades i són difícilment denunciables per la reclosa violada o vexada sexualment.

També ens diuen que els CIE’s (Centres d’Internament per Estrangers) no són presons, sinó llocs on et tanquen temporalment per retornar-te al teu país d’origen. És obvi que l’Estat no vol més immigrants, un cop satisfeta la demanda de mà d’obra barata dels mercats. El cert però, és que totes sabem que la Llei d’Estrangeria i els CIE’s criminalitzen la immigració i castiguen una «falta administrativa» (la no-regularització) amb l’empresonament.

Altres persones recloses en aquestes «noves» presons són les refugiades polítiques. Actualment vivim una situació conjuntural complexa, amb el devastador conflicte de Síria i els milers de refugiades de guerra. Mentre alguns titelles del poder se sumen al lema Refugees Welcome, veiem com es tapa la realitat de les moltes persones que són expulsades de les seves terres i acaben convertint-se en negoci, transportades com si fossin mercaderia. Per començar, han de pagar molts diners per poder creuar les fronteres, al mateix temps que una turista ho pot fer per la dècima part d’aquest preu. Però encara hi ha més obstacles: les fronteres d’Europa s’estan tancant cada cop més i les que aconsegueixen arribar al territori d’acollida van a parar a campaments per refugiades, que no són més que una altra presó camuflada, enreixades per llambrades i vigilades 24 hores. Les que tenen sort es queden allà i, les que no, són traslladades constantment de ciutat en ciutat, fet que els hi impedeix generar cap mena de vincle. En aquest context, els Estats aprofiten per començar a deportar a antics immigrants no regularitzats, amb l’excusa que provenen de països no considerats en conflicte bèl·lic, com està succeint a Alemanya, on alhora que s’acull a persones de Síria, s’està expulsant a moltes migrants provinents dels Balcans.

La presó rehabilita i reintegra?

També ens diuen que les presons ajuden a les delinqüents a rehabilitar-se i reintegrar-se a la societat. Però la majoria de preses, un cop surten en llibertat, es troben les mateixes condicions (i sovint pitjors) que tenien abans d’haver estat tancades.

Alhora, com hem vist als últims anys de mobilitzacions socials constants, les presons també serveixen d’amenaça última contra les idees i les accions de qualsevol que intenti oposar-se als designis d’aquest ordre brutalment injust.

Qui es beneficia de les presons?

A l’Estat espanyol, molts dels serveis als centres penitenciaris ja depenen del sector privat, com el càtering, bugaderia, manteniment integral d’instal·lacions, etc. Actualment, a més, s’està produint la privatització de la vigilància perimetral (càmeres, murs, etc.) dels recintes exteriors de les presons, mitjançant la contractació de vigilants de seguretat privada.

Alhora, la progressiva privatització del sistema penitenciari obre suculentes oportunitats al benefici de les grans empreses, fet que augura que la tendència a la construcció de noves macro presons i la incarceració massiva continuarà incrementant-se als anys que vénen.

Encara confies en les presons?

Finalment, ens diuen que la presó, si no rehabilita, almenys serveix com a força dissuasiva contra la comissió de nous delictes.

Llavors, perquè no para de créixer constantment la població presa? Perquè la legislació i el Codi Penal no paren d’endurir-se més i més, encara que la taxa de criminalitat segueixi mantenint-se igual de baixa?

Òbviament, aquests fets formen part d’un programa social ben definit, consistent en l’augment del control i de la repressió amb l’objectiu de liquidar l’amenaça potencial que suposen tant les pobres com aquelles que decideixen rebel·lar-se contra aquest sistema. Volen eliminar-nos dels carrers i mantenir-nos dòcils sota la por a treure’ns allò que més valorem, la nostra llibertat.

Sabies que…?

A l’Estat espanyol la gran majoria de les condemnes es produeixen per delictes de tràfic de drogues i robatoris (delictes contra la propietat privada). Les condemnes per homicidi o intent d’homicidi, en canvi, representen el 7% del total.

El Codi Penal espanyol és un dels més durs de tota Europa: la condemna més habitual és de 5 a 10 anys, mentre que a la resta de la UE les sentències de presó més comunes s’allarguen d’1 a 3 anys.

«La presó no impedeix que es produeixin actes antisocials. Multiplica el seu número. No millora a aquells que passen darrere els seus murs. Per molt que es reformin, les presons seguiran sent llocs de repressió que faran al pres cada vegada menys apte per viure en comunitat. Les presons degraden la societat, han de desaparèixer.»
Piotr Kropotkin

Fins que la repressió es converteixi en no res,
A terra els murs de les presons!

I després de votar… QUÈ?

IARAQ-web

I després de votar, QUÈ?

Creus que el capitalisme només aporta injustícia social i misèria mentre uns pocs acumulen la riquesa de tots?

Opines que els partits, siguin d’esquerres o de dretes, de la nova política o la vella, no plantegen sortir d’aquest sistema mentre la desigualtat creix i els recursos del planeta s’acaben?

Penses que els veritables canvis s’han aconseguit sempre des de la lluita popular de base?

Organitzem-nos!

Recuperem els carrers i els barris, des de l’autogestió i la construcció en comú.

Plantem cara a l’explotació i precarietat laborals.

Teixim noves relacions, més igualitàries, de totes i per a totes.

Assolim una veritable independència i sobirania, molt més enllà d’un nou estat capitalista i les seves elits.

Lluitem per una vida més lliure i digna, desafiem allò que ens oprimeix.

Construïm la resistència, Construïm l’autogestió!