I després de votar, QUÈ?

mexta7-infograficHEURA-buenoDEVERDAD

I després de votar, QUÈ?*

Carlos Taibo ho etziba a cada una de les seves xerrades: «Votis a qui votis, votis o no, això no m’importa. M’interessa més saber què fas els 364 dies restants de l’any». I és que el debat sobre el vot, l’abstenció i els partits dura d’ençà que existeix el que avui en dia coneixem com a esquerra anticapitalista.

La crítica a les votacions ha estat sempre la mateixa: serveix de res votar? Hem tirat la nostra papereta dins l’urna i ara hem d’esperar que els representats polítics facin el que prometen. Fixem-nos que facin el que facin, compleixin o no les seves promeses, hem perdut quatre anys esperant! Fixem-nos que vivim a través de les seves decisions. Si hem d’entendre que el poble és sobirà, tenim alguna cosa més a dir i a fer que esperar-nos, oi?

Les postures abstencionistes també semblen haver-se encallat en el mateix argument: no votis, ja que així legitimes que segueixin prenent decisions per part teva. Estem d’acord però, no ho seguiran fent, haguem votat o no? Algunes inclús dirien que, donat que governants en seguirem tenint fins que no canviïn molt les coses, preferim tenir els més sincers i pròxims al carrer.

Com la frase que hem citat al principi del text, nosaltres volem aportar el següent matis dins aquest debat irresolt fins ara: ens és ben igual si votes o no, però fes alguna cosa durant la resta de l’any. Si volem tenir la capacitat de decidir com seran les nostres vides, hem de començar a decidir sobre elles des del minut 0 del partit.

Veient la creixent fornada de formacions de Nova Política que han sortit a partir que el 15M es desinflés, volem tornar a posar en dubte que entrar al Parlament o als Ajuntaments pugui ser algun tipus de conquesta, però que per canviar el terreny no en tenim prou en queixar-nos.

Per això fem una crida a la participació en els espais que intenten canviar les coses des de la base a través d’implicar-nos-hi dia a dia. Hi ha mil propostes des d’on començar: els ateneus i centres socials, les assemblees hereves del 15M, les cooperatives, els mitjans d’informació lliures, les PAH’s, els sindicats de base… El fet de participar activament en aquests espais implica dues coses:

1. Aprenem a decidir. Això vol dir saber entendre els arguments de les nostres companyes, saber abstenir-se i treure consensos, saber qüestionar als altres i a tenir autocrítica.

2. A partir d’aquest aprenentatge traiem noves maneres de relacionar-nos amb altres col·lectius i espais, incloses les institucions i obtenim la força per poder cridar a una contra les injustícies o ser capaços d’aturar desnonaments o fer ús de la desobediència de manera efectiva. En definitiva, ens empoderem.

Cada decisió que prenem en aquests espais quedarà traduïda al futur com la nostra empremta, la nostra col·laboració cap a aquesta societat més justa i igualitària que tantes anhelem. No creiem que faci falta explicar de què som capaces quan estem organitzades!

*Text i infografia apareguts a La Metxa número 7, publicació de col·lectius de Vallcarca, La Salut i la Vila de Gràcia.

Presentació de “Días de sueños y de plomo”

photo_2015-12-12_00-28-13

Dimecres 16 de desembre, a les 19.30 h a la Bodega La Riera (Av. Vallcarca 81).
 
Presentació del llibre “Días de sueños y de plomo, vivir la insurrección en la Italia de los 70” a càrrec del seu autor Alessandro Stella i Rolando d’Alessandro. Editat per Virus Editorial.
 
«En la región de Véneto, al calor de los centros sociales y las radios libres, cuajó a partir de 1976 un ciclo de luchas que alcanzaría su máxima expresión entre 1977 y 1978. Simultáneamente, la magistratura construía “el teorema Calogero” (que tomó el nombre de un juez afiliado al PCI), criminalización sistemática basada en la “teoría del entorno”, que supuso la persecución, encarcelamiento y el exilio masivo de cientos de personas, y cuyas consecuencias aún perviven hoy»
 
No us la perdeu!

Construïm la Vallcarca que volem

Pintura de mural participatiu amb l’Assemblea de Joves de Vallcarca, a l’Av. Vallcarca amb C/ Cambrils.

La Vallcarca autònoma, autogestionada i resistent està naixent d’entre les runes, construïm la Vallcarca que volem!

#VallcarcaResisteix
#SalvemVallcarca

Trobada veïnal a Vallcarca

vkkpopu512

Dissabte 5 de desembre, a partir de les 12.00 h

Trobada Veïnal a Vallcarca, amb activitats artístiques i restauratives.

I després, dinar vegà popular.

A Av. Vallcarca amb C/ Cambrils, organitzen Heura Negra i l’Assemblea de Joves de Vallcarca

Un barri de totes

P1080431

Carta adreçada al barri.

«Estimats veïns i veïnes de Vallcarca,

Durant l’última dècada, el barri ha estat víctima de l’especulació urbanística, el turisme i la mal anomenada crisi econòmica. Els enderrocs, els interessos hotelers i la pèssima gestió municipal de PSC i CiU ens han deixat amb una Vallcarca a bocins.

On abans hi havia habitatges, ara hi trobem solars. El que abans eren comerços de proximitat, ara són botigues de souvenirs. Si abans ens trobàvem amb les veïnes amb qui petar la xerrada, ara ens trobem amb turistes que ens pregunten per com arribar al Parc Güell.

Si per alguns ha suposat un suculent negoci turístic i especulatiu, per altres ens ha suposat la pèrdua de les nostres cases i aquella vida de barri que feia tan particular Vallcarca.

Per això algunes entitats, col·lectius i veïns de divers indole no volen llençar la tovallola i segueixen reivindicant l’esperit popular del barri. Gràcies al seu esforç, avui dia podem comptar amb un hort enmig del nucli antic, diverses zones de reunió i esbarjo, un centre social autogestionat o una pista de petanca.

Al llarg de l’any se celebren diversos esdeveniments com les Festes Majors del barri, la Calçotada Solidària, diversos tornejos de futbol i petanca, els menjadors de l’Old School… Fet que demostra que una gran part de les vallcarquines segueix apostant per un barri viu i actiu.

No obstant això, sembla que hi ha qui segueix posant pals a les rodes a aquestes iniciatives. Ja hem vist com alguns dels espais fruit de la cooperació i esforç veïnal han sigut boicotejats.

Volem recordar-vos que, donat que aquest barri és de tot el veïnat, seguirem construint espais de vida allà on ara hi ha solars, sense esperar que ningú ens tregui les castanyes del foc. És per això que us volem animar a seguir participant de les activitats populars i autogestionades i a agafar la paella pel mànec.

Per un barri de tots i totes, construïm la Vallcarca que volem!

Heura Negra
Assemblea Llibertària de Vallcarca»

Qui són els terroristes?

Untitled-1-web-color

Qui són els terroristes?

Dissabte 14/11 a les 12.00 h
Acte antirrepressiu a la plaça Revolució de la Vila de Gràcia

Amb les ponències de:

Joaquín Gimeno, veí de Gràcia detingut per terrorisme el passat 28 d’octubre

Jesús Rodríguez, periodista de “La Directa”

Rubén Molina, encausat per la convocatòria “Aturem el Parlament”

Ponent de “Rereguarda en Moviment”, per confirmar

#JoTambéSócAnarquista

#AcampadaICAM

icam-web

L’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) ens condemna a la indigència, dóna suport a la Nati!

A la Nati li han donat l’alta malgrat tenir greus seqüeles d’un ictus i trobar-se incapacitada per treballar. El seu no és, ni molt menys, un cas aïllat: hi ha centenars!

L’ICAM juga amb la vida i la salut de les treballadores com si fossin recursos.

Cada dilluns a les 19.00 h concentració a l’Av. Vallcarca 179, davant l’acampada de protesta.

Màxima difusió!

Per saber més del seu cas i d’altres:

“La cadira de la depressió” de les malaltes no reconegudes

L’ICAM: camp de batalla de la salut laboral

El cas Nati: La criminalització del malalt

I després de votar… QUÈ?

IARAQ-web

I després de votar, QUÈ?

Creus que el capitalisme només aporta injustícia social i misèria mentre uns pocs acumulen la riquesa de tots?

Opines que els partits, siguin d’esquerres o de dretes, de la nova política o la vella, no plantegen sortir d’aquest sistema mentre la desigualtat creix i els recursos del planeta s’acaben?

Penses que els veritables canvis s’han aconseguit sempre des de la lluita popular de base?

Organitzem-nos!

Recuperem els carrers i els barris, des de l’autogestió i la construcció en comú.

Plantem cara a l’explotació i precarietat laborals.

Teixim noves relacions, més igualitàries, de totes i per a totes.

Assolim una veritable independència i sobirania, molt més enllà d’un nou estat capitalista i les seves elits.

Lluitem per una vida més lliure i digna, desafiem allò que ens oprimeix.

Construïm la resistència, Construïm l’autogestió!

La presó existeix per fer-nos por

9ca4970ac1e74c9e4fddf15ef1930843

Què és sinó la presó? Què genera al conjunt de la població?

Por. La presó és, sense cap mena de dubte, la major arma de contenció social. És el martell que escapça els caps d’aquells que gosen aixecar-se contra les desigualtats i les injustícies que cada dia es mostren més evidents en aquesta societat.

A aquestes alçades de la història, és evident que el capitalisme genera unes desigualtats econòmiques i socials aberrants: la gran majoria de nosaltres hem de viure o malviure venent el nostre temps i força al treball, en el millor dels casos; sinó és que formem part de l’exercit d’aturats, esperant a ser explotats.

Què és allò que impedeix que nosaltres no prenguem, o millor dit, no recuperem, tot allò que necessitem per viure?

Què és allò que fa que la gran majoria de persones amb dificultats per accedir o mantenir un habitatge, no okupi un dels milers de pisos buits o simplement deixi de pagar lloguer?

Què és allò que ens priva, si tenim gana, d’anar als supermercats i agafar els productes bàsics que necessitem per subsistir?

Com és que no declarem la guerra a la PROPIETAT PRIVADA, la gran garant d’aquest sistema i de les seves desigualtats?

És la Por. La por a la multa, la por a la policia, la por al judici, la por al càstig. La por a la PRESÓ, com el més sever de tots aquests mecanismes repressius.

Així doncs, què és en definitiva la presó? Alhora que l’amenaça més gran i el major dels càstigs per a pobres i rebels, és també el pitjor xantatge per als desposseïts que no tenim res més valuós a perdre que la nostra llibertat.

Alguns ciutadans de bé creuran que a la presó hi va qui no sap comportar-se en aquesta societat: criminals i inadaptats, assassins i violadors. La realitat però, no és aquesta. La realitat és que el 80% de la població reclusa ho està per motius relacionats amb les desigualtats socials i la propietat privada, i el 99% pertany a les classes populars. Doncs què és la delinqüència en la majoria dels casos, sinó un símptoma inevitable de la injustícia social?

Una altra dada significativa és que més del 70% de les quasi 73.000 persones empresonades a l’Estat Espanyol ho està per tràfic de drogues a petita i mitjana escala o bé per robatoris relacionats amb el consum de substàncies estupefaents. I doncs, qui alimenta i permet el gran negoci del narcotràfic, del que se’n beneficien sempre unes poques fortunes en estreta col·laboració amb les forces de seguretat? El cert és, que la història recent ens ensenya que la droga, és un altra gran arma de control social, responsable de la pacificació i distracció dels elements més rebels de la nostra societat, els pobres i els marginats.

I ja per acabar, un altre fet gens casual (i que amb el panorama actual de crisi i corrupció es fa encara més evident) és que a les presons es constata sempre la vella consigna: “els rics mai no hi entren i els pobres mai en surten”. Als presidis de l’Estat Espanyol tenim una mitja de 7 anys de condemna per persona presa, una de les més altes d’Europa, xifra que contrasta dramàticament considerant que també tenim un dels índex de criminalitat més baixos del continent.

És per tot això que a l’Estat Espanyol, on l’atur, la pobresa i la despossessió de les classes mitges colpeja amb contundència, també tenim el Codi Penal més dur de la Unió Europea. És per tot això que a l’Estat Espanyol, on la desafecció i la desobediència al poder establert augmenten dia a dia, tenim una taxa de 153 reclusos per 100.000 habitants: el doble de la mitjana comunitària.

I és que tenen por. Tenen por a que perdem la por, i és per això que el populisme punitiu i l’enduriment de les condemnes estan a l’ordre del dia. Exemples d’això són la nova reforma del Codi Penal, la nova Llei de Seguretat Ciutadana (enfocada a reprimir la dissidència política a base de multes econòmiques) i la nova Llei de Seguretat Privada, la qual donarà més poders i impunitat als agents d’empreses de seguretat privada per reprimir i detenir, tot fent remuntar aquest sector, que arrossega una forta baixada de la facturació des del 2008.

Ara que el context social i econòmic ens transporta a époques passades, no està de més recordar que l’any 1936 el nombre de presos anarquistes que hi havia tancats dins la Presó Model ascendia a 6.000. Aquests 6.000 eren només un ínfima part dels milers que, en la convicció de la lluita per la revolució social, havien perdut la por. La por a la repressió, la por a la presó i, fins i tot, la por a la mort. Doncs amb por no es pot fer la revolució ni viure amb dignitat i, com bé recorda la dita popular, “Qui no arrisca, no pisca!”.

Que la por canviï de bàndol, que el suport i la solidaritat ens condueixin a la victòria.

Un cop més cridem: “Abaix la propietat privada, a terra els murs de les presons!”