En solidaritat amb les companyes, en rebuig als escorcolls i la detenció d’aquest matí

Untitled-1

En solidaritat amb les anarquistes represaliades, en rebuig als escorcolls i la detenció d’aquest matí

En l’actual context d’enduriment de la legislació a tots els nivells i augment de la repressió policial contra els moviments socials; en el marc del procés de blindatge de l’Estat en contra de qualsevol intent de qüestionar-lo i en mig de la campanya mediàtica, policial i política per aterrir a la població amb les amenaces de terrorisme¹, avui, dimecres 13 d’Abril, des de les cinc de la matinada, els cossos repressius de l’Estat han protagonitzat el darrer cop contra la dissidència anarquista.

Els Mossos d”Esquadra, per ordre del Jutjat Central d’Instrucció núm. 3 de l’Audiencia Nacional espanyola, han escorcollat el Centre Social Okupat Blokes Fantasma, al barri de la Salut, un domicili al carrer Ros de Olano de la Vila de Gràcia i un habitatge al carrer dels Agudells, al Carmel, d’on s’han endut detinguda a una persona, que ha estat traslladada a la comissaria de les Corts. La companya està encara a l’espera que el seu advocat pugui conèixer les acusacions que se li imputen, desconegudes a hores d’ara. Tot i això, sabem que serà traslladada a Madrid, per ser posteriorment extraditada a Alemanya, en compliment d”una comissió rogatòria tramitada des d’un jutjat d”aquest estat.

Vingui d’on vingui l’ordre, sigui quina sigui l’excusa, no ens enganyen pas respecte a les seves intencions. El que volen és normalitzar el totalitarisme, volen que ens acostumem a què ens puguin esbotzar la porta de casa amb qualsevol excusa, volen que no ens sobti veure la ciutat militaritzada, amb carrers tallats i encaputxats amb fusells d’assalt a les mans. Volen que tinguem por i que callem el que sabem i el que pensem.

No ho podem permetre. Ja ens ho han arrabassat tot. Només ens queda perdre la por i prendre els carrers, que no se’ns oblidi: sempre han estat nostres!

Els terroristes més perillosos que hem vist mai són l’Estat i els seus mercenaris.

NI DOMESTICADES, NI EMMORDASSADES. SOLIDARITAT REBEL!

“Quin delicte és robar un banc comparat amb el fet de fundar-ne un?”
B. Brecht

Manifestació en rebuig als escorcolls i a la detenció

19.00 h Plaça del Diamant
Metro L3 Fontana

¹ Volem recordar que, simultàniament, a tot l’Estat s’està produint la quarta fase de l’Operación Araña (en les fases anteriors, el 2015 i 2016, es van detenir fins a 56 persones), on s’han detingut com a mínim 7 persones per expressar les seves opinions a les xarxes socials. Un altre exemple de la brutal retallada de llibertats que estem vivint actualment.

Crida a la solidaritat amb Kurdistan

kobane-solidarity

Ens adherim a la campanya de solidaritat amb Kurdistan, engegada per l’Azadí Plataforma.

«A finals de l’estiu de 2014 va començar el setge a la ciutat de Kobanê. Durant quatre mesos i mig, la ciutat al nord de Siria va ser atacada per Daesh (ISIS en les sigles en anglès), però les guerrilles kurdes els van fer front amb una premissa molt clara: no passaran. El 26 de gener de 2015, després de 134 dies de resistència, les YPG/YPJ van anunciar el seu alliberament del setge de Daesh. Kobanê es va convertir així en un símbol de la resistència contra les forces gihadistes, un baluard de llibertat en mig del caos i la destrucció de la guerra de Siria. Aquesta victòria va crear un creixent interès de tot el món per Rojava, encara que el projecte de democràcia radical que allà s’hi desenvolupa havia començat abans, molt abans fins i tot de la declaració d’autonomia anunciada el 19 de juliol del 2012 pels kurds respecte al règim siri de Al-Assad.

A les muntanyes del Kurdistan porten dècades, sinó segles, lluitant per aconseguir una vida més justa per a un poble que viu tradicionalment oprimit. La divisió del seu territorinatural en 4 Estats (Turquia, Iran, Iraq y Siria) a mans d’occident, va dibuixar unes fronteres amb l’objectiu de mantenir el control per part dels Estats imperialistes, sense tenir en compte les conseqüències per a la població. La seva identitat els fou negada, la seva cultura reprimida i la seva dignitat trepitjada. Tot i així (o potser degut a això) foren capaces de generar un moviment social i un projecte polítiques que no poden ser ignorats. Les seves dures crítiques a l’imperialisme i al capitalisme, la crueltat dels règims que els han reprimit i l’experiència d’una organització revolucionaria com el PKK (Partit dels Treballadors de Kurdistan) amb casi 40 anys d’història, els han portat a desenvolupar un nou paradigma polític, inspirat en l’Ecologia Social i el Municipalisme Llibertari de Murray Boockchin, entre d’altres. La cerca d’autonomia i la construcció d’una estructura social des de baix cap a dalt, on les comunes i consells territorials són la base d’un projecte revolucionari de transformació social, està trencant motlles tant a l’Orient Pròxim com al món sencer.

Es pot aprendre molt d’aquesta extraordinària lluita, que ha estat capaç de reconduir els seus esforços i estratègies incloent una amplia majoria social. Diverses estructures han catalitzat un procés revolucionari perseguint la democràcia horitzontal, la igualtat de gènere i la sostenibilitat del medi ambient. El seu ampli suport popular es cristal·litza en els milers de comunes, assemblees i organitzacions que conformen aquest projecte. Entenen que l’alliberament de la dona ha de ser una prioritat en tots els aspectes de la societat, buscant allunyar-se així de les estructures patriarcals de dominació que ens imposen els models de estat-nació. El compromís amb el territori, forjat a les muntanyes, es vincula amb la lluita ecologista i el respecte pel medi ambient. En oposició al sistema de producció tecnoindustrial i a la modernitat capitalista, proposen una economia social basada en el suport mutu i el cooperativisme. L’organització en zones autònomes brinda la possibilitat per crear models replicables a escala global, buscant així eixamplar i compartir els aprenentatges d’aquest experiment polític. I és a Rojava, a la Siria que viu la massacre i l’autoritarisme de Daesh, on es busca portar al terreny pràctic un marc teòric que, a l’occident del segle XXI, semblava relegat a la utopia. Ens demostren així que un altre món és possible, un món on hi càpiguen molts mons, un món construït dia a dia des de la praxis.

Però no hem de fixar-nos només en Rojava, a tot el Kurdistan es lluita per la construcció de l’autonomia i del Confederalisme Democràtic. A Bashur (Kurdistan de Irak) de forma incipient front al nacionalisme neoliberal representat pel clan Barzani, a Rojhelat (Kurdistan de Iran) tot i la repressió de la dictadura teocràtica la resistència perviu i sobretot a Bakur (Kurdistan de Turquia) podem veure com es desenvolupa el mateix moviment, tot i l’enorme presencia militar per part de l’Estat Turc, pont entre Orient i Occident, hereu de l’Imperi Otomà.

El procés polític que va causar la pèrdua de la majoria absoluta de l’AKP, el partit amb el que Erdogan governa Turquia, va se el resultat d’un enorme treball institucional de les organitzacions pro-kurdes i de l’esquerra turca. L’aliança electoral coneguda com HDP va sacsejar el panorama polític del bastió de la OTAN a l’Orient Pròxim, i tot i l’aparença democràtica de l’estat turc, la resposta de l’aspirant a sultà va ser militar. Amb el pretext de combatre el terrorisme es va iniciar una sagnant campanya contra el moviment kurd; bombardejos, atemptats, tocs de queda… La majoria absoluta recuperada per l’AKP el dia 1 de novembre, després d’unes eleccions molt qüestionades per diferents grups d’observadors internacionals, ha donat via lliure a que els atacs contra la població kurda no deixin d’augmentar. Centenars de civils han perdut la vida en els últims mesos, i davant la necessitat d’autodefensar-se la població ha accelerat la creació d’unitats de defensa civil. El Moviment d’Alliberament de Kurdistan treballa per aconseguir un procés de pau i una solució política al conflicte, però no dubta a prendre les mesures necessàries per a defensar-se de l’ocupació militar i dels assassinats indiscriminats i les massacres de l’estat turc, promovent un dels pilars fonamentals del moviment: el dret a l’Autodefensa.

Considerem necessari donar suport a la lluita dels pobles de Kurdistan, creant una xarxa de solidaritat que permeti reforçar els processos que s’estan vivint. Molts dels col·lectius i organitzacions veiem en aquesta lluita una oportunitat per aprendre,compartir i unir esforços per crear una societat millor. Els processos revolucionaris que s’estan vivint són una crida a la solidaritat internacionalista entre pobles oprimits. ElConfederalisme Democràtic és una proposta capaç de marcar la diferencia davant el panorama polític futur, però necessita créixer i consolidar-se.

Per tot això exigim que es respectin els drets humans i realitzem les següents demandes en consonància amb les diverses campanyes d’àmbit internacional:

-L’apertura d’un corredor humanitari a Kobane i el fi de l’embargament econòmic que pateix Rojava.

-L’aturada de les activitats repressives de les forces de seguretat turques contra el moviment pro-kurd.

-L’alliberament d’Abdullah Öcalan i la fi del seu aïllament. L’alliberament de tots els presos polítics de Turquia, especialment dels malalts greus la vida dels quals corre un gran perill.

-La retirada del PKK de la llista d’organitzacions terroristes.

-El suport actiu al poble kurd, en forma de col·laboració econòmica y política.

A més d’aquesta declaració de mínims, els adherents considerem que tots podem participar en el suport a la lluita del poble kurd de diferents formes. Ajudar a compartir aquesta informació és una feina imprescindible. També considerem necessària i crucial la participació i suport en els diferents actes que es vagin convocant, així com el suport econòmic a les campanyes de recollida de fons i la implicació en grups i col·lectius de solidaritat amb aquest moviment. Aquestes són només algunes de les formes, sempre pots trobar la teva.

Com responen des del moviment kurd en preguntar com se’ls pot donar suport: “La millor solidaritat és lluitar per la revolució allà on siguis.”»

19a Marxa contra les presons i en solidaritat amb les persones preses

3112-web

19a Marxa contra les presons i en solidaritat amb les persones preses

Dijous 31 de desembre

Que els nostres crits facin tremolar els murs!

MARXA A LA PRESÓ DE DONES (WAD RAS)
a les 11.00 h: Esmorzar vegà
a les 11.30 h: Marxa
C/ Doctor Trueta 76-98, Bogatell L4

DINAR & XERRADA (CSOA LA TEIXIDORA)
a les 14.00 h: Dinar vegà popular
a les 16.30 h: Taula rodona “Migrants i criminalització”
amb la participació de membres de Te Kedas Donde Kieras, Sindicat Popular de Manters, Tanquem els CIES, Documental sobre el Cas Dixan i més.
Hi haurà distri i espai d’escriptura a presos.
C/ Marià Aguiló, 35 Poblenou L4

MARXA NOCTURNA (PRESÓ MODEL)
a les 23.00 h: Marxa de torxes
Saludem el nou any manifestant-nos per la llibertat!
C/ Entença 155, Entença L5

«Una societat que necessita engarjolar i humiliar és, en si mateixa, una presó»
Anònim

Som a 31 de desembre i aquesta nit acomiadem l’any amb la lluita infinita contra les presons i el món que les necessita. I us preguntareu, per què cada any ens obstinem a manifestar-nos davant d’aquests edificis lletjos, de murs i barrots, que pretenen ser infranquejables?

Primer de tot, perquè no creiem en la suposada funció rehabilitadora que representen. Les presons parteixen vides i no aporten cap solució a una societat cada cop més desigualitària, individualista i fragmentada.

Entenem que la principal finalitat dels cossos de seguretat de l’Estat i de les presons és protegir la propietat privada, les fronteres i els cànons de conducte autoritaris i patriarcals, així com castigar a la dissidència política que els hi planta cara.

Si donem un cop d’ull a la població reclosa, podem observar com aquesta és un mirall de la pobresa i de les excloses socials, d’aquelles que no encaixem i que provem de buscar-nos la vida com podem.

Per què serveix la presó?

Al contrari del que volen fer-nos creure, la presó no ha estat creada per protegir a les persones. La realitat demostra que les reixes només castiguen i persegueixen la violència que molesta l’Estat i aquells comportaments que posen en perill les estructures del sistema que ens domina. D’aquesta manera, les pitjors violències (com els desnonaments, la destrucció a gran escala del planeta, el racisme i la insolidaritat, el control cap a les dones i la seva sexualitat, l’explotació infrahumana de treballadores i les guerres per l’espoli dels recursos d’un territori…) són legals i els seus responsables no són considerats criminals.

Les lleis i el sistema penitenciari són la culminació paternalista de l’Estat criminal per establir quines conductes són acceptades i quines intolerables.

Qui va a la presó?

Ens diuen que la llei és igual per totes. No obstant això, les presons estan plenes de persones sortides de la pobresa, de migrants i de filles de la classe treballadora, empresonades per «delictes contra la propietat» o per «delictes de tràfic de drogues», és a dir, per accions estrictament vinculades a la seva necessitat d’obtenir diners.

En el cas de les dones privades de llibertat, trobem que una gran majoria estan recloses per «delictes contra la salut pública», vinculades al tràfic de drogues, i solen complir condemnes molt llargues (entre 7 i 9 anys). Aquestes condemnes es tornen més angoixants si, a més, estàs tancada en una presó lluny del teu país d’origen i dels teus éssers estimats, patint un doble aïllament. La situació és encara més vulnerable si no parles el mateix idioma i, a més, no t’informen de les opcions legals que disposes per a la teva defensa, ni de les opcions que tens per complir condemna. A més a més, no hem d’oblidar totes les agressions sexuals que es produeixen molt sovint dins dels murs, les quals gairebé sempre són invisibilitzades i són difícilment denunciables per la reclosa violada o vexada sexualment.

També ens diuen que els CIE’s (Centres d’Internament per Estrangers) no són presons, sinó llocs on et tanquen temporalment per retornar-te al teu país d’origen. És obvi que l’Estat no vol més immigrants, un cop satisfeta la demanda de mà d’obra barata dels mercats. El cert però, és que totes sabem que la Llei d’Estrangeria i els CIE’s criminalitzen la immigració i castiguen una «falta administrativa» (la no-regularització) amb l’empresonament.

Altres persones recloses en aquestes «noves» presons són les refugiades polítiques. Actualment vivim una situació conjuntural complexa, amb el devastador conflicte de Síria i els milers de refugiades de guerra. Mentre alguns titelles del poder se sumen al lema Refugees Welcome, veiem com es tapa la realitat de les moltes persones que són expulsades de les seves terres i acaben convertint-se en negoci, transportades com si fossin mercaderia. Per començar, han de pagar molts diners per poder creuar les fronteres, al mateix temps que una turista ho pot fer per la dècima part d’aquest preu. Però encara hi ha més obstacles: les fronteres d’Europa s’estan tancant cada cop més i les que aconsegueixen arribar al territori d’acollida van a parar a campaments per refugiades, que no són més que una altra presó camuflada, enreixades per llambrades i vigilades 24 hores. Les que tenen sort es queden allà i, les que no, són traslladades constantment de ciutat en ciutat, fet que els hi impedeix generar cap mena de vincle. En aquest context, els Estats aprofiten per començar a deportar a antics immigrants no regularitzats, amb l’excusa que provenen de països no considerats en conflicte bèl·lic, com està succeint a Alemanya, on alhora que s’acull a persones de Síria, s’està expulsant a moltes migrants provinents dels Balcans.

La presó rehabilita i reintegra?

També ens diuen que les presons ajuden a les delinqüents a rehabilitar-se i reintegrar-se a la societat. Però la majoria de preses, un cop surten en llibertat, es troben les mateixes condicions (i sovint pitjors) que tenien abans d’haver estat tancades.

Alhora, com hem vist als últims anys de mobilitzacions socials constants, les presons també serveixen d’amenaça última contra les idees i les accions de qualsevol que intenti oposar-se als designis d’aquest ordre brutalment injust.

Qui es beneficia de les presons?

A l’Estat espanyol, molts dels serveis als centres penitenciaris ja depenen del sector privat, com el càtering, bugaderia, manteniment integral d’instal·lacions, etc. Actualment, a més, s’està produint la privatització de la vigilància perimetral (càmeres, murs, etc.) dels recintes exteriors de les presons, mitjançant la contractació de vigilants de seguretat privada.

Alhora, la progressiva privatització del sistema penitenciari obre suculentes oportunitats al benefici de les grans empreses, fet que augura que la tendència a la construcció de noves macro presons i la incarceració massiva continuarà incrementant-se als anys que vénen.

Encara confies en les presons?

Finalment, ens diuen que la presó, si no rehabilita, almenys serveix com a força dissuasiva contra la comissió de nous delictes.

Llavors, perquè no para de créixer constantment la població presa? Perquè la legislació i el Codi Penal no paren d’endurir-se més i més, encara que la taxa de criminalitat segueixi mantenint-se igual de baixa?

Òbviament, aquests fets formen part d’un programa social ben definit, consistent en l’augment del control i de la repressió amb l’objectiu de liquidar l’amenaça potencial que suposen tant les pobres com aquelles que decideixen rebel·lar-se contra aquest sistema. Volen eliminar-nos dels carrers i mantenir-nos dòcils sota la por a treure’ns allò que més valorem, la nostra llibertat.

Sabies que…?

A l’Estat espanyol la gran majoria de les condemnes es produeixen per delictes de tràfic de drogues i robatoris (delictes contra la propietat privada). Les condemnes per homicidi o intent d’homicidi, en canvi, representen el 7% del total.

El Codi Penal espanyol és un dels més durs de tota Europa: la condemna més habitual és de 5 a 10 anys, mentre que a la resta de la UE les sentències de presó més comunes s’allarguen d’1 a 3 anys.

«La presó no impedeix que es produeixin actes antisocials. Multiplica el seu número. No millora a aquells que passen darrere els seus murs. Per molt que es reformin, les presons seguiran sent llocs de repressió que faran al pres cada vegada menys apte per viure en comunitat. Les presons degraden la societat, han de desaparèixer.»
Piotr Kropotkin

Fins que la repressió es converteixi en no res,
A terra els murs de les presons!

I després de votar, QUÈ?

mexta7-infograficHEURA-buenoDEVERDAD

I després de votar, QUÈ?*

Carlos Taibo ho etziba a cada una de les seves xerrades: «Votis a qui votis, votis o no, això no m’importa. M’interessa més saber què fas els 364 dies restants de l’any». I és que el debat sobre el vot, l’abstenció i els partits dura d’ençà que existeix el que avui en dia coneixem com a esquerra anticapitalista.

La crítica a les votacions ha estat sempre la mateixa: serveix de res votar? Hem tirat la nostra papereta dins l’urna i ara hem d’esperar que els representats polítics facin el que prometen. Fixem-nos que facin el que facin, compleixin o no les seves promeses, hem perdut quatre anys esperant! Fixem-nos que vivim a través de les seves decisions. Si hem d’entendre que el poble és sobirà, tenim alguna cosa més a dir i a fer que esperar-nos, oi?

Les postures abstencionistes també semblen haver-se encallat en el mateix argument: no votis, ja que així legitimes que segueixin prenent decisions per part teva. Estem d’acord però, no ho seguiran fent, haguem votat o no? Algunes inclús dirien que, donat que governants en seguirem tenint fins que no canviïn molt les coses, preferim tenir els més sincers i pròxims al carrer.

Com la frase que hem citat al principi del text, nosaltres volem aportar el següent matis dins aquest debat irresolt fins ara: ens és ben igual si votes o no, però fes alguna cosa durant la resta de l’any. Si volem tenir la capacitat de decidir com seran les nostres vides, hem de començar a decidir sobre elles des del minut 0 del partit.

Veient la creixent fornada de formacions de Nova Política que han sortit a partir que el 15M es desinflés, volem tornar a posar en dubte que entrar al Parlament o als Ajuntaments pugui ser algun tipus de conquesta, però que per canviar el terreny no en tenim prou en queixar-nos.

Per això fem una crida a la participació en els espais que intenten canviar les coses des de la base a través d’implicar-nos-hi dia a dia. Hi ha mil propostes des d’on començar: els ateneus i centres socials, les assemblees hereves del 15M, les cooperatives, els mitjans d’informació lliures, les PAH’s, els sindicats de base… El fet de participar activament en aquests espais implica dues coses:

1. Aprenem a decidir. Això vol dir saber entendre els arguments de les nostres companyes, saber abstenir-se i treure consensos, saber qüestionar als altres i a tenir autocrítica.

2. A partir d’aquest aprenentatge traiem noves maneres de relacionar-nos amb altres col·lectius i espais, incloses les institucions i obtenim la força per poder cridar a una contra les injustícies o ser capaços d’aturar desnonaments o fer ús de la desobediència de manera efectiva. En definitiva, ens empoderem.

Cada decisió que prenem en aquests espais quedarà traduïda al futur com la nostra empremta, la nostra col·laboració cap a aquesta societat més justa i igualitària que tantes anhelem. No creiem que faci falta explicar de què som capaces quan estem organitzades!

*Text i infografia apareguts a La Metxa número 7, publicació de col·lectius de Vallcarca, La Salut i la Vila de Gràcia.

Un barri de totes

P1080431

Carta adreçada al barri.

«Estimats veïns i veïnes de Vallcarca,

Durant l’última dècada, el barri ha estat víctima de l’especulació urbanística, el turisme i la mal anomenada crisi econòmica. Els enderrocs, els interessos hotelers i la pèssima gestió municipal de PSC i CiU ens han deixat amb una Vallcarca a bocins.

On abans hi havia habitatges, ara hi trobem solars. El que abans eren comerços de proximitat, ara són botigues de souvenirs. Si abans ens trobàvem amb les veïnes amb qui petar la xerrada, ara ens trobem amb turistes que ens pregunten per com arribar al Parc Güell.

Si per alguns ha suposat un suculent negoci turístic i especulatiu, per altres ens ha suposat la pèrdua de les nostres cases i aquella vida de barri que feia tan particular Vallcarca.

Per això algunes entitats, col·lectius i veïns de divers indole no volen llençar la tovallola i segueixen reivindicant l’esperit popular del barri. Gràcies al seu esforç, avui dia podem comptar amb un hort enmig del nucli antic, diverses zones de reunió i esbarjo, un centre social autogestionat o una pista de petanca.

Al llarg de l’any se celebren diversos esdeveniments com les Festes Majors del barri, la Calçotada Solidària, diversos tornejos de futbol i petanca, els menjadors de l’Old School… Fet que demostra que una gran part de les vallcarquines segueix apostant per un barri viu i actiu.

No obstant això, sembla que hi ha qui segueix posant pals a les rodes a aquestes iniciatives. Ja hem vist com alguns dels espais fruit de la cooperació i esforç veïnal han sigut boicotejats.

Volem recordar-vos que, donat que aquest barri és de tot el veïnat, seguirem construint espais de vida allà on ara hi ha solars, sense esperar que ningú ens tregui les castanyes del foc. És per això que us volem animar a seguir participant de les activitats populars i autogestionades i a agafar la paella pel mànec.

Per un barri de tots i totes, construïm la Vallcarca que volem!

Heura Negra
Assemblea Llibertària de Vallcarca»

La presó existeix per fer-nos por

9ca4970ac1e74c9e4fddf15ef1930843

Què és sinó la presó? Què genera al conjunt de la població?

Por. La presó és, sense cap mena de dubte, la major arma de contenció social. És el martell que escapça els caps d’aquells que gosen aixecar-se contra les desigualtats i les injustícies que cada dia es mostren més evidents en aquesta societat.

A aquestes alçades de la història, és evident que el capitalisme genera unes desigualtats econòmiques i socials aberrants: la gran majoria de nosaltres hem de viure o malviure venent el nostre temps i força al treball, en el millor dels casos; sinó és que formem part de l’exercit d’aturats, esperant a ser explotats.

Què és allò que impedeix que nosaltres no prenguem, o millor dit, no recuperem, tot allò que necessitem per viure?

Què és allò que fa que la gran majoria de persones amb dificultats per accedir o mantenir un habitatge, no okupi un dels milers de pisos buits o simplement deixi de pagar lloguer?

Què és allò que ens priva, si tenim gana, d’anar als supermercats i agafar els productes bàsics que necessitem per subsistir?

Com és que no declarem la guerra a la PROPIETAT PRIVADA, la gran garant d’aquest sistema i de les seves desigualtats?

És la Por. La por a la multa, la por a la policia, la por al judici, la por al càstig. La por a la PRESÓ, com el més sever de tots aquests mecanismes repressius.

Així doncs, què és en definitiva la presó? Alhora que l’amenaça més gran i el major dels càstigs per a pobres i rebels, és també el pitjor xantatge per als desposseïts que no tenim res més valuós a perdre que la nostra llibertat.

Alguns ciutadans de bé creuran que a la presó hi va qui no sap comportar-se en aquesta societat: criminals i inadaptats, assassins i violadors. La realitat però, no és aquesta. La realitat és que el 80% de la població reclusa ho està per motius relacionats amb les desigualtats socials i la propietat privada, i el 99% pertany a les classes populars. Doncs què és la delinqüència en la majoria dels casos, sinó un símptoma inevitable de la injustícia social?

Una altra dada significativa és que més del 70% de les quasi 73.000 persones empresonades a l’Estat Espanyol ho està per tràfic de drogues a petita i mitjana escala o bé per robatoris relacionats amb el consum de substàncies estupefaents. I doncs, qui alimenta i permet el gran negoci del narcotràfic, del que se’n beneficien sempre unes poques fortunes en estreta col·laboració amb les forces de seguretat? El cert és, que la història recent ens ensenya que la droga, és un altra gran arma de control social, responsable de la pacificació i distracció dels elements més rebels de la nostra societat, els pobres i els marginats.

I ja per acabar, un altre fet gens casual (i que amb el panorama actual de crisi i corrupció es fa encara més evident) és que a les presons es constata sempre la vella consigna: “els rics mai no hi entren i els pobres mai en surten”. Als presidis de l’Estat Espanyol tenim una mitja de 7 anys de condemna per persona presa, una de les més altes d’Europa, xifra que contrasta dramàticament considerant que també tenim un dels índex de criminalitat més baixos del continent.

És per tot això que a l’Estat Espanyol, on l’atur, la pobresa i la despossessió de les classes mitges colpeja amb contundència, també tenim el Codi Penal més dur de la Unió Europea. És per tot això que a l’Estat Espanyol, on la desafecció i la desobediència al poder establert augmenten dia a dia, tenim una taxa de 153 reclusos per 100.000 habitants: el doble de la mitjana comunitària.

I és que tenen por. Tenen por a que perdem la por, i és per això que el populisme punitiu i l’enduriment de les condemnes estan a l’ordre del dia. Exemples d’això són la nova reforma del Codi Penal, la nova Llei de Seguretat Ciutadana (enfocada a reprimir la dissidència política a base de multes econòmiques) i la nova Llei de Seguretat Privada, la qual donarà més poders i impunitat als agents d’empreses de seguretat privada per reprimir i detenir, tot fent remuntar aquest sector, que arrossega una forta baixada de la facturació des del 2008.

Ara que el context social i econòmic ens transporta a époques passades, no està de més recordar que l’any 1936 el nombre de presos anarquistes que hi havia tancats dins la Presó Model ascendia a 6.000. Aquests 6.000 eren només un ínfima part dels milers que, en la convicció de la lluita per la revolució social, havien perdut la por. La por a la repressió, la por a la presó i, fins i tot, la por a la mort. Doncs amb por no es pot fer la revolució ni viure amb dignitat i, com bé recorda la dita popular, “Qui no arrisca, no pisca!”.

Que la por canviï de bàndol, que el suport i la solidaritat ens condueixin a la victòria.

Un cop més cridem: “Abaix la propietat privada, a terra els murs de les presons!”