Setmana de lluita i boicot a El Corte Inglés

Aquest matí Vallcarca s’ha llevat amb diverses pancartes demanant el boicot a l’empresa El Corte Inglés, amb motiu de la setmana de lluita del 28 de març al 3 d’abril convocada per la CNT-AIT Barcelona en solidaritat amb les vaguistes represaliades pel 29M.

Per saber-ne més del cas i dels mil motius per boicotejar El Corte Inglés, una de les empreses més tèrboles de l’Estat:

http://cntbarcelona.org/nueva-fecha-de-juicio-para-los-huelguistas-del-29m-volvemos-a-la-carga-contra-el-corte-ingles-semana-de-lucha-del-28-de-marzo-al-3-de-abril/

https://lavagaquevolem.wordpress.com

Cabanyal i Vallcarca, barris en lluita

cabanyal_blau

Diumenge 13 de març a les 12.30 h

“Cabanyal, de la prolongació a la gentrificació”
Xerrada amb companyes del barri valencià del Cabanyal

I després dinar vegà benèfic per les lluites veïnals de Vallcarca
(dos plats i postre per 3€)

CSO Old School
Av. Vallcarca 85, Metro Vallcarca L3

Organitza Heura Negra, Assemblea Llibertària de Vallcarca

Manifest. Per un Cabanyal de totes i tots.

19a Marxa contra les presons i en solidaritat amb les persones preses

3112-web

19a Marxa contra les presons i en solidaritat amb les persones preses

Dijous 31 de desembre

Que els nostres crits facin tremolar els murs!

MARXA A LA PRESÓ DE DONES (WAD RAS)
a les 11.00 h: Esmorzar vegà
a les 11.30 h: Marxa
C/ Doctor Trueta 76-98, Bogatell L4

DINAR & XERRADA (CSOA LA TEIXIDORA)
a les 14.00 h: Dinar vegà popular
a les 16.30 h: Taula rodona “Migrants i criminalització”
amb la participació de membres de Te Kedas Donde Kieras, Sindicat Popular de Manters, Tanquem els CIES, Documental sobre el Cas Dixan i més.
Hi haurà distri i espai d’escriptura a presos.
C/ Marià Aguiló, 35 Poblenou L4

MARXA NOCTURNA (PRESÓ MODEL)
a les 23.00 h: Marxa de torxes
Saludem el nou any manifestant-nos per la llibertat!
C/ Entença 155, Entença L5

«Una societat que necessita engarjolar i humiliar és, en si mateixa, una presó»
Anònim

Som a 31 de desembre i aquesta nit acomiadem l’any amb la lluita infinita contra les presons i el món que les necessita. I us preguntareu, per què cada any ens obstinem a manifestar-nos davant d’aquests edificis lletjos, de murs i barrots, que pretenen ser infranquejables?

Primer de tot, perquè no creiem en la suposada funció rehabilitadora que representen. Les presons parteixen vides i no aporten cap solució a una societat cada cop més desigualitària, individualista i fragmentada.

Entenem que la principal finalitat dels cossos de seguretat de l’Estat i de les presons és protegir la propietat privada, les fronteres i els cànons de conducte autoritaris i patriarcals, així com castigar a la dissidència política que els hi planta cara.

Si donem un cop d’ull a la població reclosa, podem observar com aquesta és un mirall de la pobresa i de les excloses socials, d’aquelles que no encaixem i que provem de buscar-nos la vida com podem.

Per què serveix la presó?

Al contrari del que volen fer-nos creure, la presó no ha estat creada per protegir a les persones. La realitat demostra que les reixes només castiguen i persegueixen la violència que molesta l’Estat i aquells comportaments que posen en perill les estructures del sistema que ens domina. D’aquesta manera, les pitjors violències (com els desnonaments, la destrucció a gran escala del planeta, el racisme i la insolidaritat, el control cap a les dones i la seva sexualitat, l’explotació infrahumana de treballadores i les guerres per l’espoli dels recursos d’un territori…) són legals i els seus responsables no són considerats criminals.

Les lleis i el sistema penitenciari són la culminació paternalista de l’Estat criminal per establir quines conductes són acceptades i quines intolerables.

Qui va a la presó?

Ens diuen que la llei és igual per totes. No obstant això, les presons estan plenes de persones sortides de la pobresa, de migrants i de filles de la classe treballadora, empresonades per «delictes contra la propietat» o per «delictes de tràfic de drogues», és a dir, per accions estrictament vinculades a la seva necessitat d’obtenir diners.

En el cas de les dones privades de llibertat, trobem que una gran majoria estan recloses per «delictes contra la salut pública», vinculades al tràfic de drogues, i solen complir condemnes molt llargues (entre 7 i 9 anys). Aquestes condemnes es tornen més angoixants si, a més, estàs tancada en una presó lluny del teu país d’origen i dels teus éssers estimats, patint un doble aïllament. La situació és encara més vulnerable si no parles el mateix idioma i, a més, no t’informen de les opcions legals que disposes per a la teva defensa, ni de les opcions que tens per complir condemna. A més a més, no hem d’oblidar totes les agressions sexuals que es produeixen molt sovint dins dels murs, les quals gairebé sempre són invisibilitzades i són difícilment denunciables per la reclosa violada o vexada sexualment.

També ens diuen que els CIE’s (Centres d’Internament per Estrangers) no són presons, sinó llocs on et tanquen temporalment per retornar-te al teu país d’origen. És obvi que l’Estat no vol més immigrants, un cop satisfeta la demanda de mà d’obra barata dels mercats. El cert però, és que totes sabem que la Llei d’Estrangeria i els CIE’s criminalitzen la immigració i castiguen una «falta administrativa» (la no-regularització) amb l’empresonament.

Altres persones recloses en aquestes «noves» presons són les refugiades polítiques. Actualment vivim una situació conjuntural complexa, amb el devastador conflicte de Síria i els milers de refugiades de guerra. Mentre alguns titelles del poder se sumen al lema Refugees Welcome, veiem com es tapa la realitat de les moltes persones que són expulsades de les seves terres i acaben convertint-se en negoci, transportades com si fossin mercaderia. Per començar, han de pagar molts diners per poder creuar les fronteres, al mateix temps que una turista ho pot fer per la dècima part d’aquest preu. Però encara hi ha més obstacles: les fronteres d’Europa s’estan tancant cada cop més i les que aconsegueixen arribar al territori d’acollida van a parar a campaments per refugiades, que no són més que una altra presó camuflada, enreixades per llambrades i vigilades 24 hores. Les que tenen sort es queden allà i, les que no, són traslladades constantment de ciutat en ciutat, fet que els hi impedeix generar cap mena de vincle. En aquest context, els Estats aprofiten per començar a deportar a antics immigrants no regularitzats, amb l’excusa que provenen de països no considerats en conflicte bèl·lic, com està succeint a Alemanya, on alhora que s’acull a persones de Síria, s’està expulsant a moltes migrants provinents dels Balcans.

La presó rehabilita i reintegra?

També ens diuen que les presons ajuden a les delinqüents a rehabilitar-se i reintegrar-se a la societat. Però la majoria de preses, un cop surten en llibertat, es troben les mateixes condicions (i sovint pitjors) que tenien abans d’haver estat tancades.

Alhora, com hem vist als últims anys de mobilitzacions socials constants, les presons també serveixen d’amenaça última contra les idees i les accions de qualsevol que intenti oposar-se als designis d’aquest ordre brutalment injust.

Qui es beneficia de les presons?

A l’Estat espanyol, molts dels serveis als centres penitenciaris ja depenen del sector privat, com el càtering, bugaderia, manteniment integral d’instal·lacions, etc. Actualment, a més, s’està produint la privatització de la vigilància perimetral (càmeres, murs, etc.) dels recintes exteriors de les presons, mitjançant la contractació de vigilants de seguretat privada.

Alhora, la progressiva privatització del sistema penitenciari obre suculentes oportunitats al benefici de les grans empreses, fet que augura que la tendència a la construcció de noves macro presons i la incarceració massiva continuarà incrementant-se als anys que vénen.

Encara confies en les presons?

Finalment, ens diuen que la presó, si no rehabilita, almenys serveix com a força dissuasiva contra la comissió de nous delictes.

Llavors, perquè no para de créixer constantment la població presa? Perquè la legislació i el Codi Penal no paren d’endurir-se més i més, encara que la taxa de criminalitat segueixi mantenint-se igual de baixa?

Òbviament, aquests fets formen part d’un programa social ben definit, consistent en l’augment del control i de la repressió amb l’objectiu de liquidar l’amenaça potencial que suposen tant les pobres com aquelles que decideixen rebel·lar-se contra aquest sistema. Volen eliminar-nos dels carrers i mantenir-nos dòcils sota la por a treure’ns allò que més valorem, la nostra llibertat.

Sabies que…?

A l’Estat espanyol la gran majoria de les condemnes es produeixen per delictes de tràfic de drogues i robatoris (delictes contra la propietat privada). Les condemnes per homicidi o intent d’homicidi, en canvi, representen el 7% del total.

El Codi Penal espanyol és un dels més durs de tota Europa: la condemna més habitual és de 5 a 10 anys, mentre que a la resta de la UE les sentències de presó més comunes s’allarguen d’1 a 3 anys.

«La presó no impedeix que es produeixin actes antisocials. Multiplica el seu número. No millora a aquells que passen darrere els seus murs. Per molt que es reformin, les presons seguiran sent llocs de repressió que faran al pres cada vegada menys apte per viure en comunitat. Les presons degraden la societat, han de desaparèixer.»
Piotr Kropotkin

Fins que la repressió es converteixi en no res,
A terra els murs de les presons!

I després de votar, QUÈ?

mexta7-infograficHEURA-buenoDEVERDAD

I després de votar, QUÈ?*

Carlos Taibo ho etziba a cada una de les seves xerrades: «Votis a qui votis, votis o no, això no m’importa. M’interessa més saber què fas els 364 dies restants de l’any». I és que el debat sobre el vot, l’abstenció i els partits dura d’ençà que existeix el que avui en dia coneixem com a esquerra anticapitalista.

La crítica a les votacions ha estat sempre la mateixa: serveix de res votar? Hem tirat la nostra papereta dins l’urna i ara hem d’esperar que els representats polítics facin el que prometen. Fixem-nos que facin el que facin, compleixin o no les seves promeses, hem perdut quatre anys esperant! Fixem-nos que vivim a través de les seves decisions. Si hem d’entendre que el poble és sobirà, tenim alguna cosa més a dir i a fer que esperar-nos, oi?

Les postures abstencionistes també semblen haver-se encallat en el mateix argument: no votis, ja que així legitimes que segueixin prenent decisions per part teva. Estem d’acord però, no ho seguiran fent, haguem votat o no? Algunes inclús dirien que, donat que governants en seguirem tenint fins que no canviïn molt les coses, preferim tenir els més sincers i pròxims al carrer.

Com la frase que hem citat al principi del text, nosaltres volem aportar el següent matis dins aquest debat irresolt fins ara: ens és ben igual si votes o no, però fes alguna cosa durant la resta de l’any. Si volem tenir la capacitat de decidir com seran les nostres vides, hem de començar a decidir sobre elles des del minut 0 del partit.

Veient la creixent fornada de formacions de Nova Política que han sortit a partir que el 15M es desinflés, volem tornar a posar en dubte que entrar al Parlament o als Ajuntaments pugui ser algun tipus de conquesta, però que per canviar el terreny no en tenim prou en queixar-nos.

Per això fem una crida a la participació en els espais que intenten canviar les coses des de la base a través d’implicar-nos-hi dia a dia. Hi ha mil propostes des d’on començar: els ateneus i centres socials, les assemblees hereves del 15M, les cooperatives, els mitjans d’informació lliures, les PAH’s, els sindicats de base… El fet de participar activament en aquests espais implica dues coses:

1. Aprenem a decidir. Això vol dir saber entendre els arguments de les nostres companyes, saber abstenir-se i treure consensos, saber qüestionar als altres i a tenir autocrítica.

2. A partir d’aquest aprenentatge traiem noves maneres de relacionar-nos amb altres col·lectius i espais, incloses les institucions i obtenim la força per poder cridar a una contra les injustícies o ser capaços d’aturar desnonaments o fer ús de la desobediència de manera efectiva. En definitiva, ens empoderem.

Cada decisió que prenem en aquests espais quedarà traduïda al futur com la nostra empremta, la nostra col·laboració cap a aquesta societat més justa i igualitària que tantes anhelem. No creiem que faci falta explicar de què som capaces quan estem organitzades!

*Text i infografia apareguts a La Metxa número 7, publicació de col·lectius de Vallcarca, La Salut i la Vila de Gràcia.

Un barri de totes

P1080431

Carta adreçada al barri.

«Estimats veïns i veïnes de Vallcarca,

Durant l’última dècada, el barri ha estat víctima de l’especulació urbanística, el turisme i la mal anomenada crisi econòmica. Els enderrocs, els interessos hotelers i la pèssima gestió municipal de PSC i CiU ens han deixat amb una Vallcarca a bocins.

On abans hi havia habitatges, ara hi trobem solars. El que abans eren comerços de proximitat, ara són botigues de souvenirs. Si abans ens trobàvem amb les veïnes amb qui petar la xerrada, ara ens trobem amb turistes que ens pregunten per com arribar al Parc Güell.

Si per alguns ha suposat un suculent negoci turístic i especulatiu, per altres ens ha suposat la pèrdua de les nostres cases i aquella vida de barri que feia tan particular Vallcarca.

Per això algunes entitats, col·lectius i veïns de divers indole no volen llençar la tovallola i segueixen reivindicant l’esperit popular del barri. Gràcies al seu esforç, avui dia podem comptar amb un hort enmig del nucli antic, diverses zones de reunió i esbarjo, un centre social autogestionat o una pista de petanca.

Al llarg de l’any se celebren diversos esdeveniments com les Festes Majors del barri, la Calçotada Solidària, diversos tornejos de futbol i petanca, els menjadors de l’Old School… Fet que demostra que una gran part de les vallcarquines segueix apostant per un barri viu i actiu.

No obstant això, sembla que hi ha qui segueix posant pals a les rodes a aquestes iniciatives. Ja hem vist com alguns dels espais fruit de la cooperació i esforç veïnal han sigut boicotejats.

Volem recordar-vos que, donat que aquest barri és de tot el veïnat, seguirem construint espais de vida allà on ara hi ha solars, sense esperar que ningú ens tregui les castanyes del foc. És per això que us volem animar a seguir participant de les activitats populars i autogestionades i a agafar la paella pel mànec.

Per un barri de tots i totes, construïm la Vallcarca que volem!

Heura Negra
Assemblea Llibertària de Vallcarca»

#AcampadaICAM

icam-web

L’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) ens condemna a la indigència, dóna suport a la Nati!

A la Nati li han donat l’alta malgrat tenir greus seqüeles d’un ictus i trobar-se incapacitada per treballar. El seu no és, ni molt menys, un cas aïllat: hi ha centenars!

L’ICAM juga amb la vida i la salut de les treballadores com si fossin recursos.

Cada dilluns a les 19.00 h concentració a l’Av. Vallcarca 179, davant l’acampada de protesta.

Màxima difusió!

Per saber més del seu cas i d’altres:

“La cadira de la depressió” de les malaltes no reconegudes

L’ICAM: camp de batalla de la salut laboral

El cas Nati: La criminalització del malalt

I després de votar… QUÈ?

IARAQ-web

I després de votar, QUÈ?

Creus que el capitalisme només aporta injustícia social i misèria mentre uns pocs acumulen la riquesa de tots?

Opines que els partits, siguin d’esquerres o de dretes, de la nova política o la vella, no plantegen sortir d’aquest sistema mentre la desigualtat creix i els recursos del planeta s’acaben?

Penses que els veritables canvis s’han aconseguit sempre des de la lluita popular de base?

Organitzem-nos!

Recuperem els carrers i els barris, des de l’autogestió i la construcció en comú.

Plantem cara a l’explotació i precarietat laborals.

Teixim noves relacions, més igualitàries, de totes i per a totes.

Assolim una veritable independència i sobirania, molt més enllà d’un nou estat capitalista i les seves elits.

Lluitem per una vida més lliure i digna, desafiem allò que ens oprimeix.

Construïm la resistència, Construïm l’autogestió!